La memòria restaurada de Cristina Fallarás

Cristina Fallarás, la periodista, l’activista, l’escriptora, la gestora cultural, la dona de teatre, s’ha reinventat moltes vegades i sempre ho ha fet amb entusiasme. La seva última reencarnació no té res a veure amb els bars de copes i la nit, o amb aquell ímpetu de tertuliana d’«ara la diré ben grossa» pel que és popular, o aquella suposada frivolitat de què ella és la primera a abjurar. La seva última reencarnació és haver entrat a formar part del catàleg d’Anagrama amb una novel·la o crònica, Honrarás a tu padre y a tu madre, sobre el gran tema que travessa, una vegada i una altra i una altra encara, l’actual novel·la en castellà. És a dir, la recerca de les arrels familiars per entendre’s un mateix.

Va haver de passar mig segle perquè l’autora es preguntés per l’absència de l’avi a qui no va conèixer i que va morir als 32 anys, afusellat pels franquistes davant un mur de la presó de Torrero a Saragossa. I ja era grandeta, sí, però és que a Fallarás se li va moure molt el terra en aquell moment. La van desnonar del seu bonic pis a la plaça de la Universitat i va acabar asilada a la Floresta en el que ella defineix com una «cabanya». Ho explica amb el seu proverbial apassionament, aixecant acta notarial de la seva autoproclamada deserció de la frivolitat.

«Jo sempre he tingut tendència a l’autodestrucció i em vaig posar a escriure per adonar-me de què era el que no funcionava». I el que no funcionava, segons ella, era el silenci. Perquè de l’avi patern, fuster, mai no se’n va parlar i ningú va preguntar per ell. Així que Fallarás, que ja havia escrit la crònica del seu desnonament, va decidir aprofundir literàriament en l’esquerda familiar. «Ho vaig fer sobretot pels meus fills [que ara tenen 15 i 9 anys] i va ser el resultat d’assumir del tot la maternitat, cosa que em va costar com 10 anys d’aconseguir. Al final no volia deixar-los com a herència una memòria danyada, havia de netejar-la i oferir-los-la».

Alta intensitat

El llibre, escrit amb intensitat fallarasesca, es divideix en tres parts. La primera està dedicada a les víctimes i és una indagació sobre personatges reals. La segona, en què l’autora recorre a la invenció, té a veure amb els victimaris. La tercera, de caràcter més intimista, és un autoretrat. «He deixat llegir el llibre als meus pares dient-los que si no els semblava bé no el publicaria i no hi van posar pegues. Perquè el cert és que és molt impúdic. Però em semblava imprescindible no amagar res».

Fallarás, com tothom, va tenir dos avis. El roig afusellat i l’altre, Pablo Sánchez, que es va unir a les tropes franquistes, s’enorgullia de ser net de Benito Juárez i es va casar amb una aristòcrata navarresa. «En aquella altra família sí que es parlava del que havia passat durant la guerra. Explicaven les més grans atrocitats sense el més petit enrojolament», recorda.

Posar-se a caminar

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Són coses del passat però per l’escriptora continuen vigents. Parla de la violència política, que ella calcula en els 150.000 cadàvers enterrats a les cunetes. «Si hi va haver aquells assassinats, els familiars avui ja són milions. I això no té a veure tant amb la dictadura com amb l’herència de la dictadura», explica.

En la novel·la Fallarás aconsella posar-se uns texans, unes vambes i una samarreta i posar-se a caminar per combatre l’angoixa i ressituar-se al món. Fa un temps, en l’antepenúltima mudança, l’autora es va casar –amb Jorge Ragna, discjòquei rumber i promotor de música negra– i se’n va anar a Madrid, no a peu, és clar, perquè allà li donaven feina. Molts anys abans, el 1992, quan tot resultava prometedor i parlar de la guerra civil era un tema per a l’oblit, li va explicar a Manuel Vázquez Montalbán la història de la seva família –la coneguda, és clar, ja que en aquella època no sabia res de la tàpia i de l’afusellament–, i ell li va dir: «L’has d’escriure».