Manuel Vilas: "Amb el pas del temps tots ens fem més clàssics"

A Manuel Vilas (Barbastre, 1962) sempre li van parlar els morts. Així que quan va morir la seva mare, anys després de la desaparició del pare, se li van esvalotar els records. Els íntims i també els vinculats als objectes en  què molts dels que eren nens als anys 70 avui poden reconèixer-se. Ho explica a Ordesa (Alfaguara), un dels seus millors llibres.

–El record de l’excursió al parc nacional d’Ordesa del nen Manuel actua en el llibre com la magdalena de Proust. 

–Sí. Anem amb el Seat 850 i el meu pare punxa, s’enfada. Jo surto del cotxe i m’enfronto a unes muntanyes meravelloses. És el meu primer record. Un enlluernament que després anant amb els meus fills he intentat repetir sense trobar el lloc exacte. Només sé que jo tenia 7 anys perquè el 850 el va tenir el meu pare fins al 71.

–Mesura el temps a partir de cotxes. 

–La materialitat de la història és una cosa que m’obsessiona. I el cicle 600, 850, 124 i 1430 de Seat va ser transitat per una gran majoria d’espanyols amb l’alegria de qui es dirigeix a la prosperitat. El somni de la història per a ells és que els seus fills visquessin millor. La resta ja és sabut.

–¿Com és la seva mirada? ¿Nostàlgica, dolorosa? 

–Amorosa. Sé que els meus pares van ser feliços llavors. Al pare, viatjant de comerç, li anava bé. Després, al 73, amb la crisi, tot es va torçar. La meva mare fumava. Eren joves i guapos.

–I Ordesa

–I també un cant de desemparament, d’orfandat i de la impossibilitat de recuperar tot el que vaig viure amb ells i de com aquella vida va repercutir en mi.

–¿Coincideix també amb un moment de crisi personal? 

–La mort de la meva mare el 2014 tanca un cicle obert amb la defunció del meu pare el 2005 i coincideix amb el meu divorci.

–Ho explica com si les estrelles s’alineessin. 

–És que he volgut veure-hi una línia de pensament màgic en què les coses passen per una raó oculta. Crec que és un recurs de dolor.

–Això és la literatura.

–Bé, sí. No és que en els moments dolorosos et proposis fer literatura, però tu, en la teva psicologia danyada, comences a fabricar qualsevol mena de bàlsam i aquest n’és un.

–¿I ha funcionat? 

–Ha sigut catàrtic. Per a mi, la mort dels meus pares va ser un ensorrament metafísic o còsmic. Potser he heretat l’atavisme de la meva mare, la família de la qual es perdia en la nit dels temps de la pagesia. Per això explico que quan em raspatllo les dents abans d’anar a dormir sento la presència d’espectres. Són ells.

–¿I no ha tingut el més mínim pudor a l’exposar la seva intimitat?  

–És un llibre impúdic, però és que la tradició espanyola en aquest sentit no acompanya. Hem explicat els nostres secrets al capellà, no als altres.

–I per això no és autoindulgent. 

–Buscava el que jo entenc per veritat, però he anat amb compte perquè pot tenir implicacions morals. 

–¿Els seus fills han llegit el llibre? 

–No. Però no em fa por perquè el llibre és una carta d’amor a ells. Tinc 55 anys i em retrato en una cadena en  què t’origines com a fill i acabes sent pare i tots els malentesos que tens amb els teus pares es reprodueixen en els teus fills com en una espècie de fantasma biològic.

–¿El seu  pare era un misteri?

–Amb ell no es parlava mai de res. La idea és que totes les preguntes sorgeixen amb la desaparició perquè la mort porta aquestes preguntes.

–Explica aquesta història d’una forma molt poc ordenada. Com si els pensaments fossin cireres i s’anessin arrossegant els uns als altres. 

–És que aquest és el moviment de la memòria, va una mica segons els capritxos.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–I aquesta estructura és potser l’únic que li queda de la seva tendència postmoderna. Ara és més clàssic. 

–[Riu] Amb el pas del temps tots ens fem més clàssics. És veritat.