Ken Loach: "No veig clar el programa social de l'independentisme"

Feia més de 20 anys que Ken Loach no trepitjava Barcelona, concretament des del 1995, quan va rodar Terra i llibertat. Ahir va tornar a la ciutat per presentar la retrospectiva de 16 pel·lícules que li dedica la Filmoteca de Catalunya. Loach, un dels nou cineastes que han obtingut en dues ocasions la Palma d’Or del festival de Cannes –per El viento que agita la cebada el 2006 i per Jo, Daniel Blake 10 anys després–, no va defugir les preguntes, que va assegurar que ja esperava que li farien, sobre la situació política entre Catalunya i Espanya.

«Tinc la sensació d’estar entrant en un camp de mines», va dir d’entrada. «Des de fora, intentem descobrir quin és el programa social de l’independentisme i no acabem de veure’l clar. Els interessos de la classe treballadora són els mateixos a Catalunya, a Espanya i a Europa. No sabem amb exactitud quina és la connexió entre el moviment independentista i aquests interessos», va afegir.

Classe treballadora

Pel director britànic, que ha tractat entre altres qüestions el tema irlandès i la guerra civil espanyola, el que és prioritari al fer les seves pel·lícules és «identificar els interessos de la classe treballadora i si aquests interessos estan defensats o atacats», va detallar. I va afegir a continuació: «M’agradaria saber l’interès de la classe treballadora pel que fa a la independència». 

Abans que la independència, en el seu guió programàtic com a cineasta d’esquerres hi ha l’anàlisi de classe. Preguntat novament sobre el tema català, i quina seria una visió cinematogràfica del conflicte, Loach va marcar diferències entre cine i periodisme: «El periodista registra el que passa al carrer, la història tal com passa. El periodisme és el primer esborrany de la història. Els que fem pel·lícules tenim un paper diferent. Intentem veure l’essència del conflicte, i això només es pot fer en retrospectiva. Potser fem el segon esborrany de la història».

Ràbia i insatisfacció

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

El director de Riff Raff, Plouen pedres i Mi nombre es Joe representa l’idealisme d’un cine d’esquerres possiblement superat per les circumstàncies, menys influent del que hauria de ser. «Accepto que l’esquerra pot semblar fràgil a molts llocs, però la ràbia i la insatisfacció estan creixent. Els socialdemòcrates a Anglaterra han fet un salt cap a l’esquerra si ho comparem amb l’etapa de Tony Blair», va detallar. I seguidament va sentenciar entre rialles: «Potser la resta d’Europa hauria de fixar-se ara en nosaltres».

L’optimisme per una nova revolta de l’esquerra aïrada no li fa perdre el món de vista. Té una visió pessimista de la societat actual. «Les grans empreses només busquen el millor benefici», i va exposar un cas concret: «A Anglaterra, quan un nen no té pare ni mare, el porten a una llar d’acollida. Dues terceres parts d’aquesta gestió la fan empreses privades que obtenen benefici d’aquesta vulnerabilitat, i els seus ingressos van a comptes bancaris suïssos sense pagar impostos. És un exemple de fins a quin punt està corromput el sistema».