LES ARRELS DEL 'SO BARCELONA'

Amparanoia torna a Machín

Amparo Sánchez celebra el 20è aniversari del seu primer disc amb un concert a Apolo obert a invitats com Joan Garriga, Dani Macaco i La Pegatina

jgarcia41312901 barcelona  14 12 2017 amparo sanchez del grupo musical ampar171214132124

jgarcia41312901 barcelona 14 12 2017 amparo sanchez del grupo musical ampar171214132124 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Fa 20 anys, Amparanoia va posar amb el seu primer disc, El poder de Machín, sense saber-ho, una primera pedra d’aquell mestís so Barcelona. Un batut de ritmes llatins, amb gèneres poc moderns com el bolero, la ranxera o el txa-txa-txa, pervertit amb textos descarats i amb una influència que arriba fins avui, com il·lustra el nou disc de la reformada banda, El coro de mi gente, que recorrerà avui amb un concert a Apolo (entrades esgotades).

Amparanoia va sorgir després que Manu Chao animés Amparo Sánchez a gravar les seves cançons «i ensenyar-les al món», recorda ella. «Jo vivia llavors a Madrid, com ell, acabava d’arribar de Granada i havia anat a tocar com a màxim a Jaén». La seva debilitat per aquells gèneres llatins venia de la seva adoració per Machín i de les seves fantasies amb les Amèriques, que va poder plasmar gràcies al contacte amb músics de diversos països. «L’oportunitat me la va donar ser a Lavapiés, on vaig treballar de cambrera en un bar, El Tío Vinagre, freqüentat per veneçolans, cubans... Quan baixàvem la persiana ens quedàvem tocant».

La Caravane des Quartiers

El primer disc de Chao, Clandestino, encara trigaria un any a publicar-se, i Ojos de Brujo, Dusminguet i Macaco encara no existien o estaven als inicis. Amparo es va enfilar a la Caravane des Quartiers, que l’exlíder de Mano Negra va organitzar amb destí a Lió. «A l’autobús hi havia Dani Macaco, Muñeco, Wagner Pa, Joan (Garriga) amb l’acordió… Ja estava passant alguna cosa, tot i que jo era l’única que havia publicat un disc», rememora. La marca so Barcelona va començar a cobrar forma poc després. «Quan Manu va treure Clandestino, ell ja vivia a Barcelona i va explicar a la premsa el que estava passant aquí».

En aquella Amparo Sánchez hi havia «moltes ganes de dir ‘aquí estic jo’», subratlla. «Llavors no hi havia dones en la música, i aquella força la noto en el disc: ‘Soc dona, aquestes són les meves cançons, ¡escolteu-me!’». Hi havia motius per fer-ho: Que te den apel·lava a l’orgull ferit en clau mexicana, i Me lo hago sola al·ludia a la masturbació. «Ara la sento i em dic: ‘¡Mare meva!’. Era un deliri total». Una cançó que bé pot simbolitzar un dels propòsits d’Amparanoia: «Reivindicar un gènere tradicional com el bolero però capgirar-lo a través de la lletra».

Notícies relacionades

Amparanoia va operar fins al 2008, any en què va donar pas a l’Amparo Sánchez solista, amb tres discos i profitoses col·laboracions amb Calexico. Però la primavera passada, la banda va reaparèixer amb El coro de mi gente, un disc que ofereix revisions dels seus clàssics amb duets, així com la cançó nova que li dona títol. L’acompanyen Manu Chao, Joan Garriga, Envellutats, Mouss et Hakim (Zebda), Fito Cabrales… I La Pegatina, «que feia temps que tocava Que te den en els seus concerts».

Un repertori que recorrerà en Apolo amb una formació de nou integrants, inclosos els històrics Carmen Niño, José Alberto Varona i Vesco Kunchev, i oberta a convidats com Joan Garriga, Dani Macaco i La Pegatina. ¿I després? Amparanoia estén la seva gira a l’any que ve i, en paral·lel, Amparo incuba un projecte de música i poesia amb la brasilera Maria Rezende i produccions del raper Yonse i de la cantautora cubana, establerta a Barcelona, Mane Ferret.