Keith Lowe: "Sentir-se màrtir fa que una nació no miri cap endavant"

L’escriptor i historiador britànic Keith Lowe (Londres, 1970) va oferir una versió alternativa de la postguerra europea al seu llibre anterior, Continente salvaje, un repàs dels episodis de violència i devastació que van seguir afectant Europa després del 1945. Fa uns dies va visitar Barcelona per presentar la seva última obra, El miedo y la libertad (també a Galaxia Gutenberg), i a la vegada oferir una conferència a l’Escola Europea d’Humanitats, al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa, per respondre dues preguntes: com ens va afectar la segona guerra mundial i per què segueix marcant-nos i interessant-nos tant. I ho fa a partir de desenes d’històries personals que expliquen els traumes i ideals que van néixer llavors i que encara continuen vius.

¿Quina és la resposta? Per dir-ho d’una manera simple, la segona guerra mundial va ser un gran trauma global, és impossible oblidar-ho, ens afecta a tots, també les generacions que no havien nascut. Jo sento que encara m’afecta a través dels meus pares, de la meva família.

Potser aquí tenim una experiència similar amb la nostra guerra civil. ¡Per descomptat! Fins i tot encara que la situació actual a Catalunya no té res a veure amb la guerra civil, que estiguem parlant d’una època completament diferent, d’una situació diferent... tot i així sentim els ressons, no ho podem evitar, ressonen al teu cap.

Del cas espanyol no en parla al seu llibre. L’experiència va ser diferent. Els Estats Units no van portar la llibertat, sinó que van recolzar Franco 30 anys més. Aquesta experiència no solament és la d’Espanya. Grècia va tenir una guerra civil i després del conflicte els americans van recolzar l’autoritarisme; el mateix va passar a Amèrica Llatina, on van reprimir moviments i recolzar dictadures. Aquestes coses també són resultat de la segona guerra mundial.

Un dels mites de la postguerra que vostè avalua en termes negatius és el del martiri. Fins i tot el del poble jueu. ¿Per què? Distingeixo entre màrtir i víctima. El martiri és convertir la víctima en una llegenda. El problema amb el martiri és que és inevitable, quan tanta gent va patir tant i era necessari que s’expliqués, però quan és mitificat per tota una societat, passa a ser una cosa insana. El màrtir se situa en un pla de superioritat moral que li dona carta blanca per fer el que vulgui. Per exemple, Israel se sent justificat per fer el que vulgui amb els palestins a causa de l’Holocaust. Això és un problema, perquè, òbviament, no pots ignorar la història de l’Holocaust, però tampoc  pot justificar-te.

El martiri és també un component del discurs del nacionalisme català. El 1714, la guerra civil, la repressió posterior. Sentir-se màrtir no permet a una nació mirar endavant, li fa mirar sempre enrere. Aquest és el problema. Mai te n’escapes, d’això. És important no oblidar, però tampoc no fer del passat la raó de tot el que fas. El mateix que passa amb la mitologia de l’heroisme.

Acaba parlant dels actuals nacionalismes europeus i de com tots ells utilitzen la memòria de la guerra. ¿Hi ha alguna cosa  en comú entre el brexitSón diferents perquè tenen diferents enemics. El que tenen en comú és la por i la recerca d’un enemic per demonitzar. Al Regne Unit hi ha la por a l’emigració, o el desig de recrear l’imperi gloriós; a Polònia, la por és a Alemanya i Rússia, així que també tornem a la segona guerra mundial; a Hongria o Eslovàquia, la por és a l’avanç musulmà sobre Europa... Sempre prenem com a referència l’últim desastre per dir que avui en vivim un. Fins i tot quan la comparació no sigui adequada. Donald Trump és Hitler. Angela Merkel és Hitler. ¡Tothom és Hitler! No és racional, és una reacció emocional, un flash back.

Sobre el brexit es lamenta que va ser impossible mantenir un «debat racional» perquè «les preocupacions assenyades» van quedar esclafades per un mar de mentides i exageracions. Això també em resulta familiar. Això està passant aquí i a tot arreu. Tothom pren decisions per motius emocionals, no racionals. És molt més fàcil dirigir les emocions de la gent que convèncer-los racionalment.

¿En podem dir populisme? És un terme molt ampli. Hi ha populismes de dretes, d’esquerres, i un nacionalista que vol centrar les passions de la gent en la nació, que està bé si estàs en un partit de futbol, però quan parles de canviar estructures polítiques és molt més seriós. S’ha d’anar amb compte, i la gent no hi va quan s’inflamen les passions.

Un editor d’història militar em va dir que si volia vendre, havia de sortir una esvàstica ala portada. Jo també ho vaig ser i sempre buscàvem la manera de posar Hitler al títol. Tenim una fascinació amb el mal, la cara fosca de la humanitat.

Després de la guerra van venir les utopies, explica. Avui no, avui tothom es prepara per a una apocalipsi. Les pel·lícules de Hollywood dibuixen futurs amb terribles desastres ecològics i un món devastat. El 1945, en canvi, no, l’apocalipsi ja havia tingut lloc i la gent se sentia confortada per la idea que podien reconstruir el món.

Però llavors va arribar la guerra freda, amb una altra possible apocalipsi, en aquest cas nuclear. Sí, aquesta és la por del títol del llibre. Tens al davant un món obert per fer-lo tot de nou, però també tens por de reproduir l’horror. Por i llibertat, aquest és l’equilibri.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

No hauria sigut estrany que s’hagués enquistat un odi cap als alemanys, com el que ha perdurat durant dècades entre serbis i croats. ¿Per què aquesta hostilitat es va esborrar tan ràpid? Sobretot per dues coses. Ràpidament, l’URSS es va convertir en l’enemic. I els alemanys es van convertir en aliats, així que molt aviat vam aprendre a culpar els nazis, que ja no hi eren, i no els alemanys. La segona cosa va succeir a la mateixa Alemanya: van assumir la culpa, cosa que el Japó no ha fet. Això et desarma, elimina els prejudicis. De jove vaig conèixer estudiants alemanys: ¿com vols culpar algú que el primer que et fa és demanar perdó per la segona guerra mundial?

Això no va passar aquí. Els hereus del franquisme ni van assumir culpes ni van demanar perdó. Molts podrien agafar Alemanya com a exemple. La seva actitud l’ha rehabilitat com a nació. Soc un gran fan de demanar perdó, crec que tothom ho hauria de fer. ¡Els britànics també hauríem de demanar perdó per moltes coses que hem fet al món!