ESTRENES DE LA SETMANA
'Detroit', memòria d'una rebel·lió
Kathryn Bigelow consolida amb la seva nova pel·lícula el trànsit de l'acció ambiciosa a un tens periodisme cinematogràfic
el 26 de juliol de 1967, tres joves de raça negra van ser executats en un motel de Detroit durant els disturbis racials –també coneguts com la rebel·lió– que van sacsejar la ciutat com a resposta a dècades de discriminació laboral, segregació espacial i brutalitat policial. Nou persones més, set homes negres i dues dones blanques, van sortir de l’Algiers Motel amb cops i cicatrius. Els membres de la policia de Detroit i la Guàrdia Nacional implicats en l’incident, que havia començat com un interrogatori per la suposada presència d’un franctirador a la zona, no van rebre càstig per part de la justícia.
És una història no gaire coneguda, cosa que Detroit hauria d’arreglar. La seva directora, Kathryn Bigelow, va saber de l’incident dues setmanes després de l’absolució del policia de Ferguson acusat de la mort de Michael Brown, ressò trist d’aquella nit de 1967. L’hi va explicar el guionista Mark Boal, amb qui havia treballat en altres pel·lícules nodrides per les tensions polítiques com 'En terra hostil' i 'La noche más oscura'. Amb la primera, Bigelow va fer història al convertir-se en la primera dona a guanyar l’Oscar a la millor direcció; passant per sobre, apunt rosa, del seu exmarit James Cameron, nominat per 'Avatar'. Per als fans del cine de gènere, sigui com sigui, aquesta californiana ja havia fet història en moltes altres ocasions.
EMPENYENT EL GÈNERE
Kathryn Bigelow volia ser pintora, com el seu pare, que al final es va haver de conformar amb portar una fàbrica de pintura. D’adolescent seleccionava detalls d’obres de vells mestres per ampliar-los en llenços enormes i, després d’estudiar amb Susan Sontag i Richard Serra, es va interessar per l’art conceptual. Però el mitjà artístic li semblava estret des d’un punt de vista polític: ella volia arribar a més gent.
En part per suggeriment del seu col·lega Andy Warhol, Bigelow va concentrar les seves forces en un art popular com el cine. Va enviar un esbós del seu curt 'The set-up' a l’escola de cine de la Universitat de Colúmbia, on llavors donava classe Milos Forman, que va veure la peça i li va oferir una beca.
El seu primer llarg, 'The loveless', codirigit per Monty Montgomery, era una evocadora road movie amb banda de motards al capdavant. Primera mostra de l’interès de Bigelow per les comunitats subterrànies. Però la verdadera revelació va arribar amb 'Los viajeros de la noche', un encreuament de western i cine de vampirs que va guanyar categoria de cult movie. Entre els seus molts fans hi havia Oliver Stone, que va produir 'Acer blau', un thriller obsessiu i complex sobre el fetitxisme per les armes, això últim explicat superbament en uns crèdits inicials que treien sensualitat als engranatges d’una Smith & Wesson.
Amb 'Li diuen Bodhi', Bigelow va portar la seva personal visió del cine de gènere al nucli pur de Hollywood. Aquest clàssic modern de l’acció representa el súmmum de les ambicions originals de la seva directora: la veiem aquí sublimant plaers epidèrmics (va fer desenvolupar una steadicam especialment lleugera per rodar una famosa persecució) i desafiant cànons morals i de gènere.
Després de l’injust fracàs de 'Días extraños', ciència-ficció distòpica sobre un casc que permet experimentar sensacions alienes, Bigelow va encarar una llarga travessia pel quasi desert. L’oblidable 'El pes de l’aigua' i la més poderosa 'K-19' van topar amb la indiferència generalitzada. La seva estrella semblava apagar-se.
Gairebé ningú esperava la seva resurrecció amb 'En terra hostil', inici d’una nova fase marcada per les trames arrelades en la realitat. Lliurement, diran alguns: en la cinematogràficament irreprotxable 'La noche más oscura', Bigelow i el seu guionista Boal apuntaven a una correlació directa, segons sembla massa simple, entre la tortura d’un detingut per part de la CIA i la localització del correu de Bin Laden.
Notícies relacionades
Bigelow ha rebut ara crítiques potser injustes per filmar un trauma negre com el de l’Algiers amb la seva mirada blanca. Ella ha replicat a 'The Guardian': «Més important que si soc o no la persona correcta per explicar la història és que la història s’expliqui».
