Christopher Nolan: "Fer una cosa que ja has fet no ve de gust"

Revelat amb l’experiment cronològic de Memento i convertit durant l’última dècada en epítom del blockbuster d’autor (la trilogia El cavaller fosc, Origen, Interstellar), Christopher Nolan es renova sense abandonar obsessions a l’ambiciosa Dunkerque. Parlem amb el cineasta a Londres.

–¿Quins van ser alguns dels seus principals referents cinematogràfics a l’hora d’encarar aquest projecte?

–Les meves influències van venir en gran part del cine mut. Grans directors com Murnau, Von Stroheim... Pots robar amb alegria d’aquest cine perquè ara mateix poca gent hi està interessada. És un llenguatge narratiu diferent. Al no haver-hi diàleg, té una puresa cinematogràfica inspiradora.

–No ha fet aquesta pel·lícula per explicar la història, sinó per fer sentir-la. Gairebé no hi ha contextualització ni explicació.

–Per mi, Dunkerque no és una pel·lícula bèl·lica, sinó una història de supervivència. Basada sobretot en situacions d’acció paradoxals que van succeir realment i sobre les quals he llegit. Volia fer sentir, per exemple, la claustrofòbia; què significa estar a expenses de l’enemic i no saber en quina direcció anar.

–¿Per què va decidir no mostrar la cara dels nazis?

–Intento ser fidel a l’experiència dels soldats britànics i francesos. Molt pocs es van veure cara a cara amb els alemanys. Una gran part de la por i del suspens amb què vivien es devia a allò desconegut, a allò que no veien.

–Ha passat de fer un cine cerebral a posar més èmfasi en l’emotivitat i visceralitat.

–Cada pel·lícula parteix d’una motivació diferent. El que vols evitar és la repetició. Fer una pel·lícula requereix molt temps i molta energia, i fer una cosa que ja has fet no ve de gust.

–Dunkerque 

–Estic molt interessat en la subjectivitat i a explorar punts de vista subjectius, sobretot a través de la manipulació del temps. Fins i tot en pel·lícules convencionals, el temps es manipula de forma sofisticada, però no ho advertim. Jo no utilitzo la manipulació del temps com una subtilesa, com un aspecte ocult, sinó que intento posar-la en primer terme i involucrar el públic en aquesta estratègia.

–La música encara té més protagonisme que a la resta de les seves pel·lícules. Al film no hi ha gaire diàleg, però tampoc hi ha un segon de silenci.

–A Dunkerque, probablement per la falta de diàleg, hem aconseguit una síntesi d’efectes de so, música i imatge a la qual sempre havíem aspirat, però mai havíem arribat a aconseguir.

–Parlem del repartiment. ¿Va veure clar ràpidament que Harry Styles [excomponent de la boyband One Direction] podia ser un gran actor?

–Quan fitxo algú no penso en el seu nivell de fama, o si aquest caràcter de celebritat pot afectar la percepció del personatge i, per extensió, tota la pel·lícula. La meva feina com a director és veure potencial en la gent. Harry va mostrar un enorme potencial.

–Des de fa un temps roda les seves pel·lícules en IMAX. ¿Què li agrada d’aquest format que no troba en d’altres?

–Al principi del procés em vaig reunir amb Hoyte [Van Hoytema; director de fotografia] i li vaig preguntar quin pensava que seria el millor format per a Dunkerque. La meva intenció no era pressionar-lo en cap moment; és ell qui ha de carregar amb la càmera IMAX de 25 quilos. Però potser m’ho va veure als ulls.

Notícies relacionades

'Dunkerque', al centre del malson

Amb el peu esquerre

–És un format basat en cel·luloide de 70 mm. ¿Com defensaria davant els escèptics la superioritat del cel·luloide sobre el cine digital?

–La qualitat analògica del color i l’escala de grisos és diferent de la de qualsevol format de vídeo. Dit en poques paraules, el cel·luloide pur a 24 imatges per segon és la millor analogia que s’ha inventat de la manera com hi veu l’ull humà.