L'enigmàtic món de De Chirico

Després del bronze 'Minotaure penedit', precedit d’una sèrie d’olis de gladiadors 

–«que representen l’enigma de la persona que sap que morirà» i on la sorra és una escenografia teatral–, la mirada de l’espectador es dirigeix cap a l’última pintura de l’exposició. És 'Cap d’animal misteriós' (1975), una espècie de cavall mitològic, amb un sol ull bo, un punt sorneguer, i un pelatge on es dibuixa el repertori iconogràfic de Giorgio de Chirico (1888-1978) amb capitells i columnes de castells i viles italians. «És un resum de tota la seva experiència artística, de vida i pensament, basada en l’acumulació de conceptes poètics, filosòfics, arquitectònics i de representació de la història de la humanitat», conclouen Mariastella Margozzi i Katherine Robinson, comissàries de la gran retrospectiva que reuneix a  CaixaForum Barcelona 142 obres. 

    

Es tracta de pintures, escultures, dibuixos i litografies, datades entre 1913 i 1976, del que probablement és l’artista italià més destacat del segle XX, precursor del surrealisme i creador de l’anomenat art metafísic i d’un ric imaginari propi, pertorbador, inquietant i misteriós, en què se succeeixen els maniquins, els banys misteriosos i les places d’Itàlia.

  

 L’exposició 'El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat', que es pot veure fins al 22 d’octubre i que després viatjarà a Madrid, Saragossa i Palma, és la més gran i més completa celebrada sobre l’autor a Espanya, on va venir per primera vegada el 1929 per raons amoroses, en un viatge on «es va il·luminar amb Velázquez, Goya o Rubens al Prado», apunta Paolo Picozza, president de la Fundació Giorgio i Isa de Chirico, d’on prové la majoria de les peces. «A moltes, encara avui, és difícil donar-los un significat o entendre-les», afegeix qui el va conèixer quan, com a advocat, li va portar una causa civil per defensar-se de les innombrables obres falses que circulaven.        AUTORETRATS

 'El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat'Velázquez, GoyaRubensPaolo PicozzaFundació Giorgio i Isa de Chirico

Destaquen les comissàries el primer retrat metafísic, de la senyora Gartzen (1913), «absorta en els seus pensaments, absent i fora del món», que com la resta dels seus retrats ja aconsegueix captar les emocions més íntimes. A  la paret contigua, diversos autoretrats, alguns ambigus i divertits, amb vestimentes del segle XVII, com el mateix Velázquez.

  

 La plaça d’Itàlia, que va desenvolupar després a París, va ser el tema principal de l’art metafísic, que havia nascut el 1910 a Florència, quan De Chirico va sentir que mirava per primera vegada un paisatge de la ciutat que ja coneixia bé i «va tenir una intuïció, una revelació metafísica», apunten, que va plasmar a 'L’enigma d’una tarda de tardor'. Són places buides que marquen un «temps etern» i impertorbable, sense persones, només amb estàtues o figures llunyanes. Lector de Friedrich Nietzsche i Arthur Schopenhauer, trasllada a les seves obres les seves meditacions sobre la realitat que l’envolta, influint en el surrealisme, el realisme màgic, l’art pop i l’art conceptual.

HABITACIONS DE PENSAMENT

Se succeeixen llavors, de tornada a Itàlia, els seus també enigmàtics «interiors metafísics», composicions sorgides durant la primera guerra mundial a Ferrara, quan era soldat. Són com «habitacions de pensament», al centre de les quals s’amunteguen objectes incoherents com instruments de dibuix o galetes, amb finestres o quadros que obren paisatges naturals o arqueològics, en «un joc entre interior i exterior», de quadros dins del quadro. Altres temes recurrents van ser els mobles acumulats en una vall natural i els sols apagats. 

   

 El maniquí, com a personificació de mites grecs com els d’Electra i Orestes, Héctor i Andrómaca, i Èdip i l’esfinx, va ser un altre dels éssers que va reactualitzar, sense cara, amb un cap ovoide i llis i un cos muntat amb elements geomètrics i cartabons. Això va desembocar als anys 20 en «els arqueòlegs», que com els d’una imponent parella en bronze en una plaça amb pòrtics simulada a l’exposició, són persones amb cap de maniquí als pits de les quals s’esculpeixen ponts, columnes, temples o roques, com a trofeus, que segons les comissàries, «són una sedimentació de la cultura que coneixen i protegeixen».   

    

Va ser el 1934 quan va desenvolupar els seus «banys misteriosos» en 10 litografies per a 'Mythologi'e, de Jean Cocteau, un tema que va portar de seguida a la pintura i que va sorgir un dia en què De Chirico, expliquen Margozzi i Robinson, «va veure un home caminant sobre un parquet tan encerat que semblava que se submergia al terra, que hi podia entrar i nedar-hi». D’aquí va sorgir un «món fantàstic» on hi ha banyistes despullats i silenciosos que semblen estar en una altra dimensió diferent de la que habiten altres homes vestits que apareixen drets fora de les piscines d’una aigua amb aparença de parquet en zig-zag.  

«VIDES SILENCIOSES»

Van arribar els anys 40 i el retorn de De Chirico al món clàssic, redescobrint artistes del Renaixement i el Barroc com Rubens i experimentant amb naturaleses mortes («vides silencioses», preferia anomenar-les ell), cavallers errants i paisatges amb castells i representacions fantàstiques.

    

L’artista italià, nascut en realitat a Grècia, on el seu pare era un reconegut enginyer de ferrocarrils, amb una obra de més de 4.000 peces, va pintar fins al final de la seva vida, fins i tot al llit de l’hospital, revela Picozza. 

RETORN A LA METAFÍSICA

En la maduresa va tornar a la metafísica, amb el tema dels gladiadors, que ja havia tractat des de 1927 (al decorar una gran sala del pis parisenc del marxant Léonce Rosenberg), i que transforma en actors en una posada en escena, «el teatre dins de la vida que els espectadors estan convidats a mirar», expliquen les comissàries. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

    

Va enriquir contínuament el tema dels gladiadors, per exemple amb les sibil·les, que també contenen un enigma, com els herois que saben que han de seguir lluitant fins a la mort. Doncs, com ell mateix va escriure en llatí en un autoretrat datat el 1911, «¿I què estimaré, sinó el que és enigma?».