Sessió d'hipnosi curativa

En la col·laboració entre Bonnie 'Prince' Billy, músic de culte com n'hi ha pocs, i els una mica menys coneguts Bitchin Bajas no hi ha un protagonista. L’home també conegut com  a Will Oldham no és –no vol ser, més ben dit– el principal reclam del concert conjunt d’aquesta nit a Razzmatazz 2 (21.15 hores).

El disc 'Epic jammers and fortunate little ditties' (2016) va ser el resultat d’una comunió absoluta bressolada per l’abandonament i la intuïció. Si volem parlar amb Oldham, ens avisen, hem de parlar amb Crain Cooper, de Bitchin Bajas, i hi accedim no només sense pegues, sinó amb interès. Oportunitat de comparar dues versions d’una mateixa història.

Zero inconsistències al comparar els relats de l’un i l’altre sobre com es van conèixer. Dan Koretzky (un dels dos caps del segell de tots dos, Drag City) va creure que s’entendrien, encara que les seves músiques fossin gairebé oposades: Oldham és conegut per les seves guitarres desposseïdes i lletres complexes, i els psicodèlics Bitchin Bajas ho són per la densitat del seu so i la manca de veus. Sigui com sigui, Koretzky intuïa que alguna cosa podia passar. Aviat va arribar una setmana de concerts, i no gaire després,  la idea d’un disc conjunt.

Galetes de la fortuna

El seu amor compartit per la intuïció va ser un dels factors clau en el naixement de l’amistat i la col·laboració musical entre Oldham i Crain. Diu aquest últim: «La nostra confiança en la intuïció va ser important. D’altra banda, hi ha la paciència. Som persones que no accelerem les coses». Però  admet que, sigui com sigui, hi va haver dubtes: «Nosaltres no fem servir veus, se’ns feia estrany. Però ell va trobar la forma de fer-les encaixar en el nostre estil».

L’estil repetitiu de Bitchin Bajas, que beu tant del rock experimental alemany dels anys 70 com de les maneres melòdiques de la música clàssica índia, requeria veus que abriguessin com si fossin un mantra. «Això no era res tan estrany en mi», apunta Oldham. «Si repasso la meva carrera, puc recordar moments en què he utilitzat la repetició de versos.' Déu és la resposta/ Déu és la resposta/ Déu és la resposta…', a 'Puixkin'. O 'Si esperes un altre dia/ Jo esperaré un dia/ Si esperes un altre dia/ Jo esperaré un dia…', a 'Agnes, Queen of Sorrow'. Una sola frase repetida molts cops acaba prenent una ressonància estranya, revelant un significat nou en cada repetició».

Les frases repetides per Oldham al disc provenen dels missatges de galetes de la fortuna que col·lecciona des de fa temps. «Treballar amb Bitchin Bajas em va donar l’oportunitat de fer-les servir. Vaig muntar fulls i fulls amb aquestes frases, organitzant-les temàticament, i van començar a sortir lletres. Són frases a vegades inescrutables, potser per estar escrites per gent que no domina l’anglès; es nota una mica en les construccions. Tot i això o potser per això, són poderoses». Segons Crain, «Will va fer un bon treball amb les galetes».

Moment d'alliberament

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Un disc (i concert) com el de Billy & Bitchin, combinació de cicles sonors hipnòtics amb missatges afirmatius, és el perfecte bàlsam per a aquests dies d’ansietat generalitzada. Afirma Crain: «Hi ha gent que va a l’església. Per mi fer música és l’equivalent». I després afegeix Oldham: «Els concerts estan anant molt bé. Fins i tot entre gent que no sap ben bé a què ve, els efectes són evidents. És com si s’aixequés una càrrega de tristesa».

A Barcelona, el concert es repartirà en tres parts: una protagonitzada per Bitchin Bajas, una altra per Bonnie Prince Billy (amb la participació de la seva dona Elsa, segurament en l’arpa de boca) i també una sessió conjunta a l’estil d’'Epic jammers and fortunate ditties'.