28 febr 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Toquinho: "Convisc amb molt bons fantasmes"

El cantautor brasiler s'alia amb Maria Creuza al recital inaugural del Festival de la Porta Ferrada

Jordi Bianciotto

Toquinho: "Convisc amb molt bons fantasmes"

Antonio Pecci, Toquinho, trobador de capçalera de la música brasilera, autor, juntament amb firmes com Vinícius de Moraes i Chico Buarque, de clàssics com AquarelaTarde em Itapuã i Samba de Orly, reedita el seu duo amb una veu referencial d’aquesta escena, Maria Creuza. El tàndem obre avui el Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols (Espai Port, 22.30 hores).

–Aquests recitals amb Maria Creuza parteixen del disc Vinícius de Moraes en La Fusa, de 1970, en què tots dos van prendre part. ¿Què representa aquest treball per a vostè?
–Va ser un disc important. Va suposar la meva primera trobada amb Vinícius i també quan vaig conèixer Maria Creuza, i fa 47 anys que està en catàleg, i això és bastant insòlit. Se segueix venent no només al Brasil, sinó també a Espanya, el Japó… La reunió amb Maria Creuza, que va començar l’any passat, va ser un invent d’un empresari espanyol per recordar aquell disc que vam gravar fa tants anys a l’Argentina.

–Parlem d’un moment llegendari de la música brasilera. ¿El va sentir així en el seu moment?
–No, en absolut. Tot va ser molt tranquil i molt divertit. El projecte del disc va néixer quan jo estava vivint a Itàlia amb Chico Buarque, en aquella època d’èxode de músics brasilers per la dictadura. Vinícius va sentir la meva guitarra i va decidir trucar-me per col·laborar amb ell, i em va convidar concretament per actuar a La Fusa, a Buenos Aires.

–¿Quina impressió li va causar Vinícius?
–Sabia que era un gran poeta i va ser un honor treballar-hi, encara que pensava fer uns concerts amb ell durant 10 dies i res més. No tenia ni idea que acabaríem fent tantes cançons junts al llarg dels anys. La Fusa era una sala molt petita, per a unes 150 persones, i el disc el vam gravar després a l’estudi. Sense pressions: una cançó darrere l’altra, com en un directe. Va ser una gravació simple, relaxada, fins i tot diria que irresponsable. Maria Creuza tenia un timbre de veu bellíssim que segueix conservant.

–En aquells primers anys 70 va treballar amb Chico Buarque i Jorge Ben Jor. Una època molt activa.
–Sí, com sempre, en realitat. M’agrada treballar: tocar, estudiar, col·laborar amb altres músics… Això sí, el passat et dona una estructura. Per això dic que convisc amb molt bons fantasmes: en cada acord que toco apareixen tots aquests mestres, autors, guitarristes… Com Vinícius, que va morir ja fa 37 anys.

–Una composició destacada que va fer amb ell i Chico Buarque és Samba de Orly. ¿Una cançó d’exili?
–Sí, la melodia és tota meva i la lletra, de Vinícius i Chico. Narra la història de dos amics; un torna a la seva terra, que era jo, i l’altre es queda exiliat. Però no és trist, té un esperit positiu.

–Com molts clàssics de la música brasilera, amb aquell equilibri entre vivacitat i melancolia.
–Sí, Chico ho va definir bé: la música brasilera és una alegria trista i una tristesa alegre. És més o menys això.

–¿Es considera nostàlgic?
–No, no penso en el passat com si fossin els bons temps. No, no, els bons temps són els d’ara. El passat ja se’n va anar. Visc del present, estudio cada dia, estic obert als canvis. Hi ha una frase de Paulinho da Viola que faig meva: ‘Jo no visc el passat, és el passat el que viu en mi’.

–¿Hi haurà aviat cançons noves de Toquinho?
–Sí, ara sortirà un devedé amb el meu espectacle de 50è aniversari de carrera, amb molts convidats, i un disc de cançons noves que he compost amb Paulo César Pinheiro, un poeta molt important al Brasil. I tinc un altre disc en camí, amb el gran autor xilè Antonio Skármeta. Ja tenim 12 cançons fetes, en castellà.