Mérida es rendeix al 'Calígula' de Pablo Derqui

Dues hores després d’haver encarnat la figura del despòtic, cruel i il·luminat Calígula, a Pablo Derqui encara li sobraven energies dimecres a la nit. L’actor s’havia buidat per donar vida al complex personatge de l’obra d’Albert Camus i el públic del Teatre Romano de Mérida, impactat per la seva enorme actuació, es va aixecar dels seients per tributar-li una llarga i merescuda ovació després de la demostració de talent feta a més de 33 graus de temperatura. Els espectadors, que ja l’havien aplaudit en alguns passatges de l’elegant muntatge de Mario Gas, van premiar d’aquesta manera la completa exhibició de l’actor en el seu viatge per totes les facetes d’un tirà que deambula entre la lucidesa i la bogeria. Derqui i els companys d’un repartiment íntegrament català es van mostrar emocionats per la bona acollida a la producció del festival de Mèrida, el Romea i el Grec, on arribarà dijous que ve. Després d’una petita gira posterior, l’espectacle farà temporada al teatre del carrer de l’Hospital.

Fa temps que Gas i Derqui planejaven unir les seves forces per explorar les possibilitats d’una obra que s’ha presentat en sis ocasions a la mostra extremenya. L’oportunitat ha arribat ara i l’arrencada no ha pogut tenir millor marc que el del mil·lenari teatre, on s’ha ubicat una plataforma inclinada i la imatge d’un palau romà de l’època de Mussolini dissenyats per Paco Azorín. El blanc és el color dominant d’un vestuari, que dona entrada a diferents colors en funció del caràcter de les escenes, com passa quan el protagonista apareix com a Venus, en el seu intent d’equiparar-se amb «uns déus que són tan cruels com els humans», lluint una estètica de brillantors pròxima a la de David Bowie.

«Cada dia descobreixo noves cares de la personalitat de Calígula i aquest és un dels seus atractius», va destacar Derqui després de la funció. L’actor passa durant la representació pels estats d’ànim d’un personatge desequilibrat després de la mort de la seva germana i amant Drusil·la. Aquest fet el fa reflexionar sobre l’absurditat d’una existència amb data de caducitat. «L’amor no existeix. Vull la lluna a les meves mans», li exigeix al seu criat Helicó (un convincent Xavier Ripoll) buscant en l’impossible la seva raó de ser, mentre sotmet els seus súbdits a una creixent tirania criminal. L’actor es multiplica en el seu catàleg de gestos, mirades i accions, acompanyats per una dicció que el situa a la perfecció en cada moment. L’intèrpret fa una verdadera creació del seu personatge sense necessitat de recórrer a l’histrionisme, un recurs usat en altres muntatges per intentar donar més entitat dramatúrgica a un gran text, en què el pensament té més pes que l’estructura teatral.

Trobades elèctriques 

Notícies relacionades

Els escriptors (també) van a l’oficina

¿I si arriba a guanyar Israel?

La interacció amb els altres personatges té sempre molta força. En les trobades amb Mónica López (Cesònia, sensual amant i consellera del sàtrapa) hi ha electricitat. També es produeix en les seves relacions amb Escipió (Bernat Quintana), jove criat el pare del qual havia sigut assassinat pel sobirà; amb Quèrees (Borja Espinosa), i amb els senadors conspiradors (Pep Ferrer, Pep Molina, Anabel Moreno i Ricardo Moya, que es desdoblen en diversos personatges), a qui humilia i provoca perquè acabin sent els que l’executin, no sense abans haver-se tret de sobre la citada Cesònia per reafirmar el seu poder i quedar sol davant els seus enemics.

La lectura de Gas dibuixa molt bé el procés d’autodestrucció de Calígula, accentuant els estats d’ira de la seva perillosa neurosi i el seu perfil androgin. El muntatge aprofundeix en temes com l’abisme existencial, l’arbitrarietat en l’abús del poder i la impossibilitat de l’amor. Sobra potser algun artificiós xou per animar la posada en escena, però en conjunt és un gran espectacle que compta amb un protagonista de matrícula.