L'absurd 'univers Baxter'

«El món és un absurd i el que jo faig és informar el planeta». Així resumeix el seu treball Glen Baxter ­(Leeds, 1944) després d’enllaçar una anècdota rere l’altra, amb el mateix elegant humor britànic que destil·len les seves estampes gràfiques, poblades de cowboys, exploradors i altres herois de la cultura popular. Aquí n’hi ha una: «Ser anglès és una malaltia. John Cleese em va explicaruna història sobre l’agonia de ser-ho: un anglès arriba a un hotel d’Europa i al cap de 10 minuts de pujar a l’habitació baixa al conserge i li demana un got d’aigua. Torna a baixar uns minuts després i en demana un altre. A la tercera, el conserge li diu que s’emporti l’ampolla sencera i ell li respon que el que passa és que la seva habitació s’està incendiant».

    

Fa les delícies dels presents, com Mariscal, assegut entre la premsa, els seus editors Jorge Herralde i Sílvia Sesé, o l’humorista Joaquín Reyes i el crític Jordi Costa, prologuistes de l’obra que presenta a Barcelona, Casi todo Baxter, que inaugura la nova col·lecció d’Anagrama centrada en l’humor gràfic. L’editorial recupera Contraseñas Ilustradas, segell amb què Herralde va llançar 13 títols als 80, entre ells, El rayo inminente, de Baxter. La nova col·lecció, «d’esperit­ lliure i irreverent », assenyala Sesé, tindrà entre sis i vuit títols a l’any. Dos llibres més ja a les llibreries: Cosas que te pasan si estás vivo, de l’argentí Liniers, i El problema de las mujeres, de Jacky Fleming. I per al 2018 Mariscal ja treballa en la seva visió de la història de l’Univers.

    

Àlies Coronel Baxter, encara que recorda que en els seus treballs no hi ha temes polítics, no es reprimeix a l’hora de parlar del brexit. «És tristament curiós. S’han perdut 40 anys d’identitat cultural compartida amb Europa, d’on ens va arribar el surrealisme i el dadaisme, desenvolupat en una època en què Donald Trump encara no s’havia inventat. Tot es redueix als diners. És una marxa enrere per a la nostra societat i empitjorarà. Ara estem més lluny d’Europa i més a prop de Trump. Això és un malson, no és divertit».

    

Però aviat hi torna amb més anècdotes sobre com ell mateix va ser «víctima del baxterisme» quan estava en un polsegós desert d’Arizona. «Semblava una pel·lícula de Sergio Leone. Va aparèixer un indi, amb ploma, i em vaig dir: ‘¡Caram! ¡Estic cara a cara amb un dels meus personatges!’ I vaig interactuar amb ell. ‘Jau. Soc Glen’. ‘I jo soc Clarence’. I vaig pensar: ‘¡Estic en un dibuix de Baxter!’»

    

Perquè entre els personatges dels seus surrealistes acudits gràfics abunden cowboys, exploradors, soldats, algun viking (també individus del carrer)… tots amb l’estètica d’aquells còmics i novel·les d’aventures que llegia de jove «a la biblioteca, perquè a casa no hi havia llibres». «Bé, n’hi havia un, però era petitó perquè era de cuina anglesa...», diu maliciós. Admet la seva «obsessió pels cowboys», nascuda del cine en blanc i negre que veia en maratonianes sessions. «Volia ser un d’ells, però en una ciutat anglesa era difícil perquè no hi havia cavalls a mà, així que vaig optar per dibuixar-los».

TARTAMUDEIG

I ho va fer usant l’absurd que el caracteritza, unit a alguna cosa que ja el defineix i l’ha convertit en un mestre de l’anomenat humor d’idees: «Dir les paraules correctes però en un context erroni». I busca una altra anècdota, en la seva infància, com a metàfora. «Tenia un punt de tartamudesa i la meva mare em va enviar a la merceria a comprar un botó per a una camisa del meu pare. Hi vaig anar assajant la frase per no tartamudejar i quan vaig arribar l’hi vaig dir al dependent sense tartamudejar. Ell em va mirar estranyament i em va dir que potser ho trobaria a la botiga del costat...». Havia entrat en una de mobles...

    

Però al cine que devorava de jove no tot era far west. «Un dia vaig veure una escena a Nova York on un tipus de cara desencaixada i impermeable es recolzava en un edifici. Un policia li deia: ‘¿Estàs aguantant l’edifici?’ ‘Sí’. El policia el va detenir, va deixar d’aguantar-lo, i l’edifici va caure’. Era Una nit a Casablanca, dels Germans Marx. «Veure que hi havia adults amb aquella capacitat per a l’absurd em va donar la meva primera esperança». 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats