Arcade Fire, jugant sobre segur

El recent anunci del pròxim disc d’Arcade Fire, el primer en quatre anys, convidava a somiar amb un directe ple de primícies. Everything now es publicarà el mes que ve, i semblava clar que almenys la meitat del treball (no es demanava tot) es colaria en el repertori. La realitat va ser diferent, i de les noves cançons només en van sonar dues, les mateixes que al concert sorpresa de la banda canadenca en la primera jornada del festival.

Arcade Fire van ocupar l’escenari al ritme d’una versió lenta i instrumental d’Everything now, nou single defensat poc després en la seva versió oficial i discotequera, amb aquell fraseig de piano tan misteriosament similar al de La gran ciudad del grup madrileny Templeton. La segona cançó presentada, Creature comfort, és un mig temps sintètic amb Win Butler i Régine Chassagne, matrimoni al nucli d’Arcade Fire, alternant contagiosament a crits.

D’altra banda, van seguir l’esquema d’un dels seus clàssics concerts de festival. Les úniques sorpreses van ser peces no habituals últimament en les seves actuacions com les reflexives 'Neon bible' i 'In the backseat', balada liderada per la veu aguda de Chassagne que tancava el seu clàssic debut del 2004 'Funeral'. També hi va haver una petita concessió a 'I give you power', col·laboració amb la llegenda gospel Mavis Staples.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Les sospitoses habituals van ser aquelles cançons per corejar puny alçat, no exemptes de melancolia, de les quals un creu estar una mica cansat d’escoltar fins que tornen a sonar, apareixen els grans girs melòdics, els pics d’intensitat… Tota resistència és inútil. Provin a no sentir cert sobresalt en mig d’una massa quedant-se afònica amb el cor inicial de 'Wake up' o brodant els «¡hey!» de No cars go. Provin-ho si s’atreveixen.

Però Arcade Fire no és grup d’únic model de cançó, sinó una bèstia mutant d’enciclopèdica saviesa musical. I alguns dels millors moments de l’actuació van arribar amb les referències al disc 'Reflektor', gir ballable una mica malentès al seu dia del qual van extreure, per exemple, el doble 'knock-out' 'Reflektor/Afterlife', confeccions pop d’intel·ligència infinita, magistrals a nivell melòdic i estructural.