Leonardo Sbaraglia: "La maduresa fa que tinguis menys por al ridícul"

L'actor argentí mesura forces amb Ricardo Darín en el 'thriller' 'Nieve negra', que aborda els traumes i els secrets familiars

undefined34999632 madrid 08 08 2016    icult photocall de la pel cula  al fina170407184405

undefined34999632 madrid 08 08 2016 icult photocall de la pel cula al fina170407184405 / AGUSTIN CATALAN

3
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Leonardo Sbaraglia (Buenos Aires, 1970) no va poder evitar les llàgrimes quan, fa setmanes, va recollir al festival de Màlaga el premi Màlaga-SUR. Ho va fer davant de la seva mare, de qui va heretar la passió per la interpretació. Aclaparat per l’afecte del públic del certamen, no tan sols va rebre l’homenatge, sinó que va presentar dues pel·lícules, Nieve negra, que s’estrena avui, i El otro hermano, que li va valer la Biznaga al millor actor. 

    Ha costat sis anys tirar endavant Nieve negra. S’havien de quadrar massa coses: diners per produir-la, que nevés sense parar a Andorra (on es va rodar) i tenir disponibles tres estrelles com Ricardo Darín, Federico Luppi i Sbaraglia. L’any passat, per fi, tot va encaixar i el director argentí Martín Hodara va poder rodar el seu primer treball en solitari, per al qual també va reclutar la catalana Laia Costa. El film és un thriller que indaga en un tema molt cinèfil: la família, els silencis i com el passat acaba per afectar el present, sobretot quan és fosc.

–És la primera vegada que coincideix amb el monstre  

–És un tipus amb molta experiència, un gat vell d’aquesta professió. És molt bon company. Això que diuen de «duel actoral», en absolut.

–¿Per què ens atrauen tant els secrets familiars?

–Perquè és un tema universal. Sempre hi ha un passat, històries ocultes. Els protagonistes sembla que s’han quedat atrapats en la infància. No en poden sortir.

–Malgrat haver passat un fred brutal a Andorra, hi ha tornat per rodar Félix, la sèrie dirigida per Cesc Gay. 

–El meu personatge és un paio entranyable, transparent i amb molt humor. Gay és un dels meus directors favorits, no tan sols per la qualitat dels seus treballs, sinó pels temes que tracta. Sempre m’he sentit molt identificat amb el seu cine. A Una pistola a cada mà hi vaig tenir una petita participació. Crec que serà una sèrie estupenda. Els guions són preciosos. 

–¿Té la sensació d’haver arribat ja al lloc on hauria d’haver arribat? 

–No, al contrari. No s’hi arriba mai, només quan et mors. Estic en un moment madur, és veritat. És una maduresa que es veu i es reconeix, però la maduresa per a mi em fa pensar que estic preparat per aprendre més que mai. Ara tinc més elements personals per poder aprendre més, estic més obert a l’aprenentatge. La maduresa et fa tenir menys por al ridícul, més possibilitats d’entregar-te.

–¿Qui li ha donat la lliçó més important? ¿La seva filla? 

–Crec que sí, el naixement d’un fill fa que tornis a un costat molt profund de tu mateix, com si et retrobessis amb el xaval que vas ser. Els fills et posen davant del mirall de les teves pròpies pors, els teus plaers, els teus focs, i no pots seguir fent el tonto.

–¿Viu a Espanya o a l’Argentina? ¿O amb un peu a cada país? 

–Vaig viure a Espanya vuit anys, bàsicament a Madrid. En aquesta ciutat va néixer la meva filla, el 2006, però dos anys després ens vam plantejar la seva educació i la seva vida i vam marxar a l’Argentina. Volíem que estigués a prop de les seves arrels. És difícil conciliar la vida familiar amb la laboral, s’ha d’anar a poc a poc. La meva filla encara és petita i no l’he pogut acostar tant a la meva professió com hauria volgut. Les pel·lícules que faig són molt punyents, dures i sinistres. Ella no les pot processar ni entendre encara. A vegades me l’he emportat a rodatges i a festivals. I estic segur que cada vegada podré compartir més coses amb ella.

–¿I si hereta de vostè la professió d’actor? 

–Que sigui el que vulgui, però que sigui feliç. 

Notícies relacionades

–La separació dels seus pares, una actriu i un psicoanalista, va fer que vostè s’apuntés a una escola de teatre. Sempre diu que això li va salvar la vida. 

–En sentit metafòric, perquè per sort la meva vida no va estar mai en perill. Però sí que vaig trobar un lloc a la vida, al món. Era menut i fràgil i la professió em va brindar una possibilitat estupenda de trobar un fil i estirar-lo.