'Nieve negra': a la Patagònia perduda

Fa ara just 10 anys, el 2007, Ricardo Darín va debutar com a director amb La señal, un film noir retro, ambientat al Buenos Aires del 1952. El protagonista, encarnat pel mateix Darín, és un investigador privat a l’estil dels detectius de Warner Bros en la dècada dels 40, escèptic i desencantat, encara que més mediocre que els representats per Humphrey Bogart. Darín no va dirigir només aquella primera provatura darrere de la càmera, sinó que la va corealitzar amb Martín Hodara, llavors un nou talent del cine argentí format com a ajudant en dos títols seminals: Nueve reinas (2000) i El aura (2005), totes dues, no en va, protagonitzades també per Darín.

    L’actor ha treballat molt en aquests 10 anys. Hodara no havia tornat a dirigir fins a Nieve negra, interpretada igualment per Darín. Així que la carrera de l’un està totalment lligada a la de l’altre. I Darín (i Leonardo Sbaraglia, Laia Costa i Dolores Fonzi, tots ells i elles fronterers entre el cine argentí i l’espanyol, o viceversa) és del millor d’aquest drama centrat en la pèrdua, el retrobament i la rivalitat que hi ha entre dos germans.

    Res a veure amb els espais urbans de La señal. Nieve negra es desenvolupa en un lloc remot, perdut, gairebé inaccessible, de la Patagònia, i visualment està molt més a prop d’El aura, del desaparegut director Fabián Bielinsky, un film on Darín ja va assajar el tipus de personatges que d’una manera o altra cristal·litzen ara en el que protagonitza a Nieve negra.

Notícies relacionades

Leonardo Sbaraglia: "La maduresa fa que tinguis menys por al ridícul"

'Negación': judici a la història

    El passat el persegueix i no ha aconseguit foragitar-lo. Una mort familiar l’ha obligat a posar terra pel mig i aïllar-se. Però el passat, i amb ell també la família, sempre acaba tornant, i el personatge encarnat per Darín ha de fer front al del seu germà, Sbaraglia, a causa d’unes terres que comparteixen per herència.

    El plantejament és més que correcte, així com la fotogènia torbadora dels llocs, amb una llum poc nítida que reforça l’aïllament. Però a aquest enfrontament dramàtic li falta més convicció des del guió. La convicció la posen els mateixos actors, encara que no sempre poden fer brillar uns personatges que són massa plans. El film acaba sent així molt estricte, encotillat, tan solvent com fatigós.