Korn, moral rearmada

El retorn, el 2013, d’un dels seus guitarristes clàssics, Brian Welch, i la relativa eficàcia del seu recent disc, The serenity of suffering, ha elevat la moral de Korn, que dissabte va passar pel Sant Jordi Club amb aires autoritaris. Un concert essencialment revivalista, tot s’ha de dir, però amb consistència i convicció, reclamant els seus mèrits com a supervivent d’aquella onada del nu metal que va sacsejar el llenguatge heavy fa entre 15 i 20 anys.

    

El grup de Bakersfield, Califòrnia, va venir acompanyat de dos artefactes robustos que van obrir la sessió a Montjuïc: Hellyeah, un grup amb credencials (Vinnie Paul, exbateria de Pantera) i discurs neometàl·lic una mica faltat d’identitat més enllà dels seus aparatosos grooves, i el germànic Heaven Shall Burn, més extrem i gutural, abrasiu però melòdic, que va fer el seu efecte amb peces incendiàries com Counterweight. La col·locació, acte seguit a l’escenari, del característic peu de micro de Jonathan Davis, una figura femenina de formes alienígenes, va anunciar l’arribada de Korn, que va obrir foc amb dues cartes de contrastada utilitat, Right now i Here to stay.

CAMÍ DELS 90

Bateria amb doble bombo, pesades cortines de guitarres i frasejos emfàtics en la contrastada fórmula Korn, amb llum blanca enfocant el públic i un grans èxits expandit amb un parell de cançons, ni una més, del nou treball discogràfic: les expeditives Rotting in vain i Insane, ben integrades en un repertori que en la seva primera meitat es va decantar per material de principis del segle XXI i en la segona es va establir en la dècada dels 90.

    

So invasiu amb una elàstica treva a mig camí quan el sisè membre del grup, Davey Oberlin, va fer sentir els seus teclats. Aquí hi va haver la seqüència que va enllaçar Word up!, la seva versió del grup funky Cameo, cantada per Davis amb veu més suau, i Coming undone, subministradora d’un ritme ballable i que va integrar un préstec de We will rock you, de Queen, amb bons resultats.

    

Després, l’atmosfèrica Make me bad i el moment de Shoots and ladders, amb la seva introducció de gaita, homenatge de Davis a l’àvia escocesa, els seus canvis bruscos de mode vocal i la seva cita de les dues estrofes finals de One, de Metallica. Korn, en versió recreativa però desperta, més motivada que en la seva anterior visita a Barcelona (Razzmatazz, 2009).

Notícies relacionades

Els vols de la mort

BCN exhibirà múscul literari i cultural a Guadalajara

    

Un solo de bateria sense el qual el planeta Terra hauria seguit girant va precedir el crescendo final a base de Twist, Good God i un bis amb Falling away from me i el tòtem Freak on a leash, tancant la sessió després d’una hora i quart pelada. Contrarietat entre els fans. Korn 2017: lluïment de medalles, competència i brevetat.