09 jul 2020

Anar al contingut

UNA SAGA RENOVADA

Lobezno per a adults

'Logan', la nova pel·lícula sobre el personatge, és una aposta del director James Mangold per un to adult a tots els nivells

JUAN MANUEL FREIRE / BARCELONA

Lobezno per a adults

Massa pel·lícules recents de superherois són intercanviables entre si. ¿Quina era aquella en què estava en joc el destí de la Terra? ¿I la que reunia tots els herois populars possibles? ¿En quina se succeïen escenes de destrucció a gran escala en les quals no es reconeixia el pes de totes aquelles baixes humanes? ¿Quina d’elles abusava de la infografia? Fins i tot petits desviaments de la norma com la gamberra 'Deadpool', la ultrapop 'Guardianes de la galaxia' i la gairebé íntima 'Ant-Ma'n acabaven acceptant en algun moment les normes que venien a subvertir.

I llavors va arribar James Mangold, que es va proposar fer una pel·lícula de superherois diferent i, a més, l’ha fet. Volia apostar per una visió «madura», adjectiu que convida a la suspicàcia, si tenim en compte que parlem  d’un gènere en  què els personatges anaven amb capes i malles i que ens sobrevolaven. Però ell es va proposar carregar-se fins i tot capes i malles; no les busquin a 'Logan'.

UN MÓN DISTÒPIC

Al Mangold li va caure fa uns anys el desafiament de donar continuació a 'X-Men orígenes: Lobezno', universalment considerada la pitjor pel·lícula de la Patrulla-X. El seu estimable 'Lobezno inmortal' parlava d’un director disposat a introduir canvis, com ara el trasllat de l’acció de Nova York o Gotham al Japó; i un Japó on, a més, els japonesos parlen japonès.

Si en aquella ocasió va injectar elements del cine de samurais i yakuzes, a Logan s’atreveix a afirmar que western i cine de superherois no són excloents. La seva principal inspiració està en 'El viejo Logan', una història del tebeo Lobezno que Mark Millar va escriure sota la influència de Sense perdó. «Això seria interessant», va dir fa uns anys al periodista Abraham Riesman. «Un Logan vell [Logan és el nom de pila de Lobezno]. Potser no ha tret les urpes ni ha tocat una pistola en 30 anys».

Mangold agafa d’aquesta història alguns elements, com el seu paisatge de western postapocalíptic. El 2029, Lobezno / Logan (Hugh Jackman) és un xòfer que viu en una foneria abandonada, on, ajudat pel rastrejador Caliban (Stephen Merchant), vigila de prop un crepuscular professor Charles Xavier (Patrick Stewart), amb un pobre estat mental amb efectes aniquiladors. Com diu un dels dolents de la pel·lícula: «Una malaltia cerebral degenerativa al cervell més perillós del món. Una combinació terrible».

Un dia anima aquest apagat paisatge una nena, Laura (Dafne Keen), amb poders sospitosament semblants als de Logan, i comença un mogut road trip cap a Dakota del Nord, on suposadament hi ha un refugi de mutants.

VIOLÈNCIA I EMOCIÓ

'Logan' és una pel·lícula 'per a adults' en dos sentits: per una banda, l’absoluta cruesa de la seva violència, que li ha valgut la qualificació R 
–els menors de 17 anys han d’anar acompanyats d’un adult– als Estats Units. Per l’altra, hi ha la qüestió de l’emoció: és un film de profunda melancolia des del principi fins al final, concentrada en la peripècia vital d’uns quants personatges marcats per la seva diferència.

La saga mutant sempre ha anat sobre això: el drama de sentir-se diferent en un món hostil. Mangold treu el màxim partit emocional a aquesta línia temàtica en una pel·lícula èpica però terrenal, espectacular però tàctil, en algun lloc entre 'Terminator 2', 'Mad Max' i 'Arrels profundes', citada literalment de forma dolorosa.