09 jul 2020

Anar al contingut

LES ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

Hugh Jackman: "Ja he donat a Lobezno tot el que li podia donar"

L'actor australià encarna per última vegada el carismàtic superheroi dels X-Men en la realista i melancòlica 'Logan'

NANDO SALVÀ

L’actor australià Hugh Jackman ha estat des de començaments de segle posant-se periòdicament en la pell del superheroi Lobezno, primer a bord de la saga 'X-Men' i després també en el centre de la seva pròpia trilogia. 'Logan', tercera entrega de la sèrie, no solament és la novena pel·lícula en què Jackman encarna el personatge, també és l’última. En bona mesura per això és una pel·lícula de Marvel diferent, més realista, violenta i melancòlica.  

'Logan' és una pel·lícula de superherois però s’esforça per no semblar-ho. ¿Per què? He interpretat Lobezno durant 17 anys i sabia que aquesta seria l’última vegada. Per explicar el que sentia posaré un exemple ben clar: si jugues a futbol durant 17 anys i en el teu últim any arribes a la final del Mundial, la vols guanyar; vols anar-te’n havent arribat a dalt de tot. Jo tenia la sensació que no havíem arribat a l’essència del personatge, que no havíem reflexionat prou sobre la societat en què vivim o sobre la violència. I llavors el director James Mangold i jo ens vam asseure a parlar.

¿I de què van parlar? Vam començar a pensar en pel·lícules com 'Arrels profundes' (1953), 'Sense perdó' (1992) i 'El lluitador' (2008). Vam decidir que no volíem parlar d’un superheroi, sinó d’un home turmentat pel passat que busca la soledat perquè tota la gent que estimava està morta, i que abans de desaparèixer té una oportunitat de redempció.

Pel seu retrat de la violència, 'Logan' és menys familiar que les pel·lícules prèvies de la saga Lobezno i les de la saga 'X-Men'. ¿Com van convèncer els productors? Jo estava preparat perquè rebutgessin la nostra idea, ho hauria entès completament. I estava disposat a abandonar el vaixell. De fet, James i jo anomenàvem aquest projecte 'Utopia'. Però, sorprenentment, els productors van acceptar-ho immediatament. Crec que en part va ser perquè havien escoltat les frustracions de molts fans, que ens acusaven de no haver explicat encara la història definitiva del personatge, i es van adonar que si reaccionaven la resposta del públic seria molt negativa. En qualsevol cas, van prendre una decisió molt audaç. Com a resultat, per fi, s’ha fet justícia, i és una cosa molt commovedora. Confesso que vaig plorar la primera vegada que vaig veure la pel·lícula.

'Logan' retrata els Estats Units com un lloc castigat per la desesperació, la intolerància i el racisme. És inevitable establir analogies amb l’Amèrica de Donald Trump. ¿Li sembla que és una pel·lícula visionària? Suposo que sí perquè, encara que va ser escrita abans de l’inici de les primàries als EUA, admeto que des del principi ens preguntàvem: «¿I si Donald Trump arribés a la Casa Blanca? ¿Què passaria?». Això no va impedir, però, que els resultats de les eleccions fossin com una dutxa d’aigua freda, un despertar brutal. Sigui com sigui, originàriament els còmics de 'X-Men' ja eren una al·legoria de les lluites pels drets civils als EUA a la dècada dels 60; els mutants des del principi encarnaven l’acceptació de les diferències.

¿Per què ha decidit que no tornarà a interpretar Lobezno? Realment, crec que ja he donat al personatge tot el que li podia donar, així que és el moment just de dir-li adeu. I, encara que sé que d’una manera o altra continuarà amb mi durant la resta de la meva vida, el trobaré a faltar. Ficar-me  en la seva pell cada dos anys m’ha donat l’oportunitat de mantenir sota control els meus problemes d’ira. No, parlant seriosament, tinc moltes expectatives en el futur. En aquests moments tinc l’agenda completament buida, i aquesta sensació de llibertat és màgica. I tinc ganes de veure una pel·lícula de Lobezno en què jo no doni vida al personatge. Ara bé, si d’aquí dos anys segueixo parat, potser canvio d’opinió.

¿Com ha canviat la seva vida des que es va acabar el rodatge de 'Logan'? Han sigut nou mesos fantàstics, perquè he menjat i begut tot el que m’ha donat la gana sense preocupar-me pel pes. Ahir al vespre vaig demanar una escalopa en un restaurant i em van portar un tros de carn tan gran com la taula. I vaig pensar: «¿Per què no?». Al final només me’n vaig menjar una tercera part, però en una altra època de la meva vida me l’hauria acabat tot, per si no es tornava a presentar una oportunitat igual.

Vostè ha participat en més pel·lícules de superherois que qualsevol altre intèrpret. ¿Què pensa de l’evolució del gènere des de l’estrena de 'X-Men' (2000)? Abans que s’estrenés, es rumorejava que 'X-Men' fracassaria a la taquilla i, en canvi, aquesta pel·lícula va marcar el camí a seguir. Christopher Nolan em va confessar que veure-la va ser el que el va inspirar per fer 'Batman begins' (2005). I des d’aleshores s’han fet moltes pel·lícules de superherois bones i també algunes de dolentes. Crec que el gènere viu ara un moment decisiu. Ha de confirmar d’una vegada per sempre que no només serveix per oferir escapisme, i que té dret a ser pres seriosament.

Senyor Jackman, vostè fa temps que segueix un tractament contra el càncer de pell i és molt actiu a Twitter en aquest tema. ¿Per què? Per difondre el següent missatge: s’ha d’utilitzar protector solar i fer-se revisions mèdiques periòdiques. La meva malaltia ha sigut resultat de 25 anys d’exposició irresponsable al sol. Sobretot quan era jove, sentia que res em podia fer mal. Twitter també em serveix per estalviar als paparazzis la feina de seguir-me per buscar una foto meva amb el nas ple d’esparadraps. I em permet evitar la propagació de rumors. El meu càncer és un basalioma, que no revesteix cap gravetat, i tot i així he llegit més d’un article en què s’afirmava que vam haver de rodar Logan a corre cuita perquè jo estava a punt de morir-me.