'Trainspotting', 1996: un xut de cine elèctric

'Trainspotting' no va ser tant una revelació com la confirmació d’una sèrie de talents que ja havien convergit, poc abans, en la comèdia negra de culte 'Tumba abierta': el director Danny Boyle, el guionista John Hodge, el productor Andrew Macdonald i l’actor Ewan McGregor, els tres primers, debutants en el cine. Aquella història de joves 'yuppies' sense escrúpols va demostrar que podia existir un cine britànic jove, excitant i vigorós, allunyat de la sobreexplotada tònica del realisme social. La resposta va ser aclaparadora: el debut de Boyle va recaptar cinc vegades el que va costar (al voltant d’un milió de lliures) només a la taquilla britànica, convertint-se així en la primera pel·lícula escocesa realment recolzada pel públic des d’'Un personatge genial' (1983), i es va exportar amb èxit al circuit comercial mainstream internacional.

    

Boyle, Macdonald i Hodge podrien haver-se traslladat a Hollywood, però van ser fidels a la cultura escocesa. Fins al punt de basar el seu següent projecte en un llibre difícilment intel·ligible fora de les terres baixes d’Escòcia, parlat (i narrat) amb representacions fonètiques del dialecte d’Edimburg. Per a més risc, 'Trainspotting', primera novel·la d’Irvine Welsh, no tenia una línia argumental clara. I estava protagonitzada per un grup d’amics addictes a l’heroïna. Tot feia pudor de suïcidi financer.

    

Pocs indicis podien indicar que' Trainspotting' acabaria convertida en un fenomen social, no només al Regne Unit, sinó també en altres llocs del món. Va costar 1,7 milions de lliures i en va recaptar 12 només al Regne Unit; a fora va fer gairebé 47 milions de caixa. Fins i tot a Espanya era rar el jove estudiant amb ínfules contestatàries que no se sabés de memòria el seu monòleg inicial: «Tria la vida. Tria una feina. Tria una carrera. Tria una família. Tria un televisor gran que t’hi cagues. Tria rentadores, cotxes, equips de compact discs i obrellaunes elèctrics…», deia Renton (Ewan McGregor) en un muntatge irresistible al ritme del 'Lust for life', d’Iggy Pop.

   

'Tria la vida', resposta concisa al 'no hi ha futur' de Sex Pistols, va ser un dels lemes que la dissenyadora Katharine Hamnett va estampar a les seves clàssiques samarretes extragrans. (Wham! portaven aquesta precisa peça al vídeo de 'Wake me up before you go-go'). En la veu de Renton, aquesta crida a l’optimisme es convertia en condemna del conformisme: 'triar la vida' significa 'triar la teva vida', reduir l’existència a anar triant ítems d’un catàleg infinit d’electrodomèstics, relacions i actituds.

A la pel·lícula, almenys en un principi, Renton i el seu grup d’amics passen de recolzar el règim capitalista. La seva alternativa és l’escapisme nihilista a través de l’heroïna (en el cas de Renton, Sick Boy, Spud i l’inicialment reticent Tommy) o l’alcohol (el psicòpata Begbie passa de drogues, però beu més que ningú).

   

La primera meitat i la més divertida de 'Trainspotting' es basa en la persecució de l’eufòria, però, com diu la pel·lícula, «els bons temps no podien durar per sempre». Arribaven la pèrdua i l’epifania i amb això imatges tan terrorífiques i inesborrables com la del nadó gatejant pel sostre i girant el cap a l’estil Regan MacNeil.

Notícies relacionades

Les 5 diferències entre les dues 'Trainspotting'

Danny Boyle, director de 'Trainspotting': "Les teves primeres pel·lícules són sempre les millors"

   

La muntanya russa de 'Trainspotting', cine elèctric, surrealista, tan pop com '¡Qué noche la de aquel día!', va disparar la fama del seu director i actors. Com també del grup techno Underworld. La seva 'Born slippy. NUXX' donava pols hipnòtic a l’escena final. Només un entre els molts hits d’una banda sonora que a finals dels anys 90, en els cercles alternatius, era pecat no tenir a casa.