Miqui Puig a la fàbrica del pop adult

Miquel Puig Bosch (l’Ametlla del Vallès, 1968) té a l’esquena una carrera peculiar: carismàtic frontman d’una banda d’èxit sorgida d’una subcultura juvenil de vocació underground (Los Sencillos, és clar); presentador televisiu en un programa musical (Sputnik TV) reciclat en controvertit personatge de talent show (Factor X i Tienes talento); discjòquei infatigable; entusiasta locutor de ràdio; àvid col·leccionista de discos; erudit pop de mirada àmplia, i, ara, artista en solitari decidit a tornar a la trinxera nou anys després d’entregar la seva última col·lecció de cançons noves ('Impar', 2008).

Un llarg parèntesi que Miqui Puig atribueix a «circumstàncies vitals» (pèrdues, malalties, desavinences...) i també al preu de la popularitat televisiva. «Jo vaig sortir de la tele amb una sobreexposició mediàtica que em va passar factura, i en soc molt conscient. Puc dir que em van vendre una moto que després no es corresponia amb la realitat, però tampoc ho feia obligat. Tenia unes expectatives que no es van complir i ja està. Encara que com a experiència no me la pren ningú».

Tornada al taller

Davant la disjuntiva entre seguir esprement de mala manera els seus dies de fama catòdica o retirar-se amb discreció al seu taller d’artesà de cançons pop, Puig ho va tenir clar. Al taller. I fins i tot va explicitar aquesta vocació manufacturera –«volíem reivindicar la nostra condició d’artesans», diu– rodant amb el seu grup un parell de videoclips (entre ells, una versió del 'Europe after the rain' de John Foxx) a la fàbrica de botons Waldes del Poblenou. En aquelles imatges i aquells sons ja apareixen esbossades les principals claus musicals, estètiques i conceptuals d’'Escuela de capataces', el nou disc de Miqui Puig & ACP (les sigles signifiquen indistintament Agrupació Cicloturista Puig o Associazione Ciclistica Popolare) que demà surt a la venda.

Escuela de capataces és un disc concepte sense ínfules de ser-ho que, com altres treballs de Puig, es basa en una imatge: la d’un home de mitjana edat recolzat a la barra del bar que observa el que passa al seu voltant, explica històries i assumeix el seu passat sense caure en el victimisme ni la nostàlgia tonta. «Jo odio la nostàlgia, el sentiment que abans les coses eren millors i nosaltres, més feliços. Un dels versos que defineixen el disc és aquest que, dirigint-se a uns joves, diu: ‘Solo os envidio estos trajes, cómo os caen’ [en la cançó 'El sastre de Genestacio']. Som el que som aquí i ara, i no hi ha res a fer, així que hem d’aprendre a disfrutar del que tenim. Jo volia parlar sobre aquesta qüestió, entre altres raons perquè en aquest país ningú escriu cançons així».

En aquest país potser no, però fora, sí, i Puig ho té molt present. A diferència de molts companys de professió, el cantant de l’Ametlla mai ha tingut inconvenient a revelar de quines fonts beu. «Em fixo molt en com porten les seves carreres veterans com Richard Hawley o Edwyn Collins, que han sigut capaços de construir un discurs adult sense perdre la seva condició d’artistes pop. I renovant el seu públic. Quan Elvis Costello va tornar a gravar amb els Attractions, en l’època del disc Brutal Youth [1994], va dir una frase que jo faig meva: ‘Ja podem tocar com volíem tocar als anys 70 perquè ara sabem com fer-ho’».

Hawley, Collins, Costello... Miqui Puig és una màquina de disparar referències. Parlant d’'Escuela de capataces' en sorgeixen moltes més: Special AKA («l’'In the studio' és un dels discos que més ha planejat sobre les noves cançons»), Ben Watt, Décima Víctima, The Clientele (l’spoken word de 'La teoría del hombre invisible' no oculta la influència de 'Losing Haringey'), Aztec Camera, Etienne Daho, Bo Diddley, Talking Heads, les Bangles... I soul, és clar, encara que «menys que en discos anteriors», aclareix. «M’he passat els últims anys col·leccionant soul i new wave rara, i, és clar, tot això ha passat al disc».

També hi ha un concepte estètic que deu tant als discos de pop vuitanter de segells com Cherry Red com a les estampes en blanc i negre de la vella Europa «elegant i decadent», d’impermeables i paraigua, a la qual Kraftwerk dedicava els seus himnes maquinals. I el ciclocròs com a metàfora. «A la portada apareixem com a espectadors d’una prova ciclista. És una manera de dir: ‘Ara ens veus darrere de la barrera, però seguim estant aquí’».

    'Vos trobava a faltar', canta Miqui Puig en l’última, i emocionant, cançó del disc (l’única en català). El sentiment és recíproc. 

 

Notícies relacionades

No oblidis mai aquestes cançons

En el Berlín "ferit i obert en canal" de Sánchez-Garnica