Els ‘coliving’ dupliquen la seva capacitat i superen els 500 milions d’inversió

¿El problema? Doncs que no troben casa. "O és caríssim, o és lloguer temporal", lamenten. I, davant la falta d’alternatives, van decidir canviar d’estratègia. "Vam pensar que el millor seria llogar una habitació de manera temporal, instal·lar-nos i buscar una cosa definitiva des d’aquí".

Amb aquesta nova idea en ment, van trobar una habitació gestionada pel grup Inèdit. Els va agradar a primera vista: còmoda, neta i amb bona llum. Però la clau va ser que tingués dos escriptoris en un mateix dormitori. "Els dos teletreballem molt", expliquen. Així es van llançar a viure durant vuit mesos en un coliving. "Ens hem posat com a límit el novembre del 2025".

Abans de l’agost del 2011 era pràcticament impossible trobar un coliving a Espanya. Ho era, perquè el primer el va obrir llavors Laia Comas, una jove de 24 anys acabada d’arribar del seu Erasmus a Lisboa. El model coliving es basa en el lloguer per habitacions, amb serveis i despeses incloses, i amb zones comunes centrals per fomentar la interacció entre inquilins. "Vaig voler oferir una solució molt concreta a un segment molt concret", explica Comas, referint-se a estudiants internacionals que, com ella, buscaven allotjament temporal al centre i amb la possibilitat de conèixer gent en la mateixa situació.

La seva inspiració va arribar des de Silicon Valley, durant la primera meitat de la dècada del 2010. Allà, entorn d’un conglomerat d’empreses emergents que atreien professionals qualificats de tot el món, van començar a proliferar els coliving moderns. Perquè, malgrat els alts salaris, la pressió immobiliària impedia (i impedeix) accedir a un allotjament.

L’auge que ha vingut després és innegable. A Espanya, una simple recerca a Google Maps del terme coliving mostra punts vermells per tota la Península. A Barcelona i Madrid sobretot, ja que aquestes dues ciutats aglutinen fins al 85% de l’oferta. Però no només: València, Màlaga, Vitòria, San Cugat, Bilbao, Pamplona, Granada, Sevilla, Saragossa o fins i tot àrees rurals; totes aquestes ciutats ja ofereixen aquest tipus d’allotjament, els preus del qual oscil·len entre els 600 i els 800 euros.

20.000 llits a final d’any

La llista s’expandeix gairebé cada dia. Segons dades de CBRE, els 8.000 llits operatius que hi havia al nostre país el 2023 es convertiran en 20.000 a finals d’aquest any. I en termes d’inversió, des de Cushman & Wakefield reporten que el mercat flex living –això és coliving urbans, junt amb la resta de les seves variacions desenvolupades en sòls terciaris al voltant de les ciutats (corporate living) o en zones costaneres o rurals (vacational living)– va créixer un 300% entre el 2023 i el 2024, en què es va passar de 190 a 550 milions d’euros. Si la tendència continua, el 2026, Espanya tindrà un terç dels nous llits de coliving que es construeixin a Europa.

No obstant, els coliving actualment estan canviant. A mesura que els preus de la vivenda a les principals ciutats del nord global han anat pujant, s’ha ampliat el seu públic. "Quan vaig començar, eren sobretot estudiants; ara la majoria són adults d’uns 30 anys que es muden per motius professionals", diu Comas, que fins i tot contempla obrir coliving per a persones grans en zones rurals.

Des de la consultora Atlas Real Estate divideixen la demanda en dos grans fronts diferents. El primer és poblacional, format per expats –exapatriats, aquells treballadors migrants, sovint oriünds de països occidentals, i amb un alt poder adquisitiu–, nòmades digitals i estudiants internacionals que necessiten flexibilitat. A aquests se sumen cada vegada més parelles, famílies i nacionals que busquen un sostre en un mercat cada vegada més restringit.

El segon és inversor: promotors i fons que, davant la falta de sòl residencial disponible, veuen en el coliving una fórmula rendible per rehabilitar immobles cèntrics amb un preu que, d’una altra manera, els situaria directament en el sector del luxe. Per Miles Leonard, soci de mercat residencial a Cushman & Wakefield, l’atractiu per als inversors està en la novetat i la flexibilitat: "És un sector nou, i al no regir-se per la LAU, ofereix més flexibilitat que el residencial tradicional", assegura a aquest diari.

Al número 237 del carrer Marina (Poblenou) –envoltat pel que era una antiga sastreria (ara hi ha un bar de tapes); i per Cal Sardà, un establiment històric de Barcelona que des de 1930 ven productes catalans gurmet– un bloc de cinc plantes il·lustra aquesta transformació. Abans hi havia dos apartaments de 80 m² per planta. Ara, després d’una reforma integral, cada un s’ha dividit en quatre habitacions i es lloga de forma unitària.

El projecte és d’Aticco, empresa coneguda pels seus coworkings a Barcelona, Madrid i València i que el 2020 va llançar la seva divisió Aticco Living. Actualment, gestionen 500 unitats (habitacions o petits apartaments) i esperen arribar a 10.000 el 2030.

"Estem en plena expansió –afirma el responsable d’aquesta divisió dins de la companyia, David Uriarte a EL PERIÓDICO–. Hi ha operacions que vam firmar fa dos anys i ara, només s’han de materialitzar". Per ell, "un coliving és un híbrid entre un apartament compartit i un hotel". Els seus contractes duren una mitjana de set mesos, amb pròrrogues possibles, i inclouen serveis com ara internet d’alta velocitat, neteja i accés a coworkings. "Per al nostre perfil d’inquilins, la internet és gairebé més important que l’aigua", fa broma.

Reconeix que pràcticament un 80% són estrangers, i que no hi ha grans diferències per gènere. Quant a preus, aquests van des dels 900 als 1.300 euros.

Finalitats especulatives

Les lectures, no obstant, no són uniformes. Perquè per a bona part dels urbanistes, els acadèmics i els juristes, aquesta forma d’allotjament no és més que una innovació de mercat, que desplaça residents de llarga durada i encareix els preus.

Notícies relacionades

Un altre model en auge, la vivenda cooperativa

L’Ibex lidera les pujades a Europa amb una revalorització de quasi el 30%

Així, mentre pugen els preus i proliferen els lloguers temporals, el coliving creix també en part de l’imaginari col·lectiu com a símbol de la crispació urbana. En les últimes setmanes, veïns de sis blocs repartits per la capital catalana han denunciat que la SOCIMI Vandor, vinculada al fons britànic Patron Capital, els està expulsant per transformar els pisos en coliving, d’una altra forma, per a estudiants i joves estrangers, amb preus de fins a 900 euros per habitació. "No és convivència, és expulsió", denuncien des del Sindicat de Llogateres.

Avalades pel Sindicat, alerten que l’empresa ha comprat 14 finques –uns 200 pisos– amb finalitats especulatives, i reclamen que la futura llei que regularà els lloguers de temporada i per habitacions entri en vigor al més aviat possible.