No oblidis mai aquestes cançons

¿Recordes quan els revolts s’agafaven amb el genoll al voral, quan s’acabava el gel i pensaves «no hi ha futur», quan ploraves picant ceba i quan ploraves i no hi havia excusa? Era quan escombraves cendra, bevies sense set i creies que negar un brindis era una pèrdua de temps i d’impuls: més que per deixar de celebrar l’ahir per admetre que ja no valia la pena generar nous records per demà.

Hi ha llum encesa en aquest pis modernista de l’Ametlla del Vallès. Això vol dir que el Miqui ho recorda: sempre recorda aquestes coses i les està convertint en cançons perquè tu no les oblidis. Si les cançons fossin maquetes de vaixell, a casa no li cabrien més prestatgeries. Si fossin monedes, seria ric i l’hi caurien pel carrer. Si fossin caramels, li sortirien per la boca amb cada badall.

El Miqui fa cançons amb la cura amb què es vesteix. Fins i tot quan està trist. Precisament quan està trist i quan té por. A vegades penso que, com Poirot, «la pulcritud de la seva vestimenta és gairebé increïble; una partícula de pols li hauria causat més dolor que una bala».

Les seves cançons són jerseis que t’agradaven molt i que ara no t’hi caben. Són nous mitjons favorits. El Miqui assaja passos de ball com aquells austríacs d’entreguerres de què parlava Zweig: entraven al cafè imitant els gestos dels actors del Burgtheater, «respirant amb l’aire del sentit del ritme». Res commou més que algú trist que no plora sinó que intenta somriure o fins i tot ballar. Això són les cançons del nou disc del Miqui.

Notícies relacionades

Miqui Puig a la fàbrica del pop adult

K-pop imperial, gairebé maquiavèl·lic

¿Te’n recordes? Jo sí que me’n recordo. Me’n recordo quan vaig conèixer Miqui Puig i jo ja em deia Miqui (Otero, si no ja hauria sigut rar) i em va dir «ho escrius igual que jo». Jo era més jove, 19 i diastema, quan va afegir: «Indie és tenir una banda a l’Ametlla del Vallès». I me’n recordo, 17 anys després: ens porta a la meva xicota i a mi en cotxe a l’estació, una mala notícia ens obliga a marxar i, abans de tancar la finestreta ens allarga des de dins la casset recopilatòria que estava sonant, perquè això fa el Miqui: regalar cançons.

Ell les fa millor que mai i com sempre. És un artesà que podria pintar els anys d’antiguitat del seu taller a la rajola de la porta, però amb això no en té prou. «És la il·lusió i no el saber el que ens fa avançar», vaig llegir en una novel·la francesa. No en diré el títol. És un clàssic tan conegut que em fa vergonya, però ho és gràcies a escenes com aquesta: «I van resumir les seves vides. Tant el que havia somiat amb l’amor com el que havia somiat amb el poder. I exhumant la seva joventut en cada frase, es deien: ¿Te’n recordes?». Sí, me’n recordo. Cada vegada que escolto aquest disc. A tu, lector, també et passarà.