Gonzalo Pontón: "Intento carregar-me el mite de la il·lustració"

¿Què tenen en comú una història del segle XVIII, com La lucha por la desigualdad de Gonzalo Pontón (Pasado & Presente), i una altra del XX, la de Josep Fontana, a més a més de la relació mestre-deixeble? «El creixement de la desigualtat inherent al capitalisme» és, com en el cas del llibre de Fontana, l’objecte de l’anàlisi de Pontón. Precisar, en l’aspecte material, com aquest segle de creixement va millorar, si no al contrari, les condicions de vida. I en l’aspecte cultural, com els pensadors de la Il·lustració, diu Pontón, van donar cobertura intel·lectual a la burgesia i «no van voler ser mai redemptors del món ni amics dels pobres i els desgraciats, als quals menyspreaven i a més a més els feien un fàstic terrible». «Intento carregar-me el mite de la Il·lustració», resumeix.

Pontón va recuperar la seva inacabada tesi doctoral sobre la formació de la classe obrera a Catalunya, dirigida per Fontana fa dècades, durant els últims set anys. «La desigualtat brutal no s’atura mai, llevat en els breus instants de por del capitalisme després de la Comuna de París i la Revolució russa i en l’edat daurada del capitalisme, entre el 1945 i el 1973. Però a partir de llavors els treballadors es van tornant a trobar davant la verdadera cara del capitalisme, que no és una oenagé», explica. 

Però encara que s’emmarqui en aquest procés general, Pontón ha escrit sobre el segle XVIII, les primeres fases de la revolució industrial, que l’autor resumeix d’aquesta manera: «Es desencadena una espècie de revolució capitalista al camp, que converteix les zones comunals en granges orientades al comerç, industrialitzades, i expulsa 1,2 milions de famílies camperoles cap a les ciutats, on s’està trencant a més a més el sistema gremial, i es disposa així de la mà d’obra barata necessària per crear les manufactures que donaran una nova empenta al comerç, que serà global».

Notícies relacionades

Josep Fontana: "El present no dona per a gaires esperances"

El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

IMAGINARI FALS / Segons Pontón, «els intel·lectuals del segle XVIII van entendre perfectament en què consistia el capitalisme i no se n’amaguen». «Emprenc una desmitificació a fons de la Il·lustració. No van creure mai en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Manifesten una profunda repugnància per les classes populars. Voltaire, en el nostre imaginari fals, és el príncep debel·lador del clericalisme i la intolerància, però en realitat defensava que el 90% de la humanitat havia de ser tractada com a micos».

Són els intel·lectuals que la burgesia necessitava per donar un cos teòric per al seu projecte. «Creen un llenguatge específic de cara a l’opinió pública. No pots dir: ‘Us contractaran per salaris de misèria, us morireu de gana i aconseguireu que es facin rics’. Evidentment, creen tot un llenguatge, bàsicament el del progrés». Això si parlem de francesos i d’anglesos. Si pensem en els il·lustrats espanyols, ni això. Pontón diu d’aquests: «Una caverna fastigosa». I si pensem en avui mateix… «És aquell missatge que no hi ha cap altre camí, un llenguatge creat durant el segle XVIII que hem perfeccionat».