Josep Fontana: "El present no dona per a gaires esperances"

el mestre Josep Fontana (Barcelona, 1931) torna a publicar un llibre de referència en què reivindica, una vegada més, el paper de la història com a «genealogia del present» i la funció de l’historiador com la d’algú que «ha d’explicar com hem arribat on som ara i animar la gent a pensar pel seu compte, no a fer profecies». A El siglo de la revolución (Crítica) Fontana aborda la història del món des del 1914 fins a la mateixa victòria de Trump, després de ja quatre dècades d’«un procés accelerat de desigualtat sense que hi hagi forces amb capacitat de frenar-lo». Posats a buscar alguna cosa positiva, la poca fe que li queda a Fontana no es troba «en les elits dirigents que adoctrinen els de baix pel seu bé sinó en el fet que les bases socials que reclamen els seus drets algun dia tinguin capacitat d’organitzar-se». Sense profecies ni gaire optimisme. «Ho dic com a mínim per acabar amb un to d’esperança una anàlisi de la situació del present que no dona per a gaires esperances», diu, després d’una llarga conversa al seu pis del Poble-sec.

    Fontana ja va emprendre una visió global del segle XX a Por el bien del imperio (2011), una història del 1945 a la crisi del 2008. ¿Què diferencia els dos llibres, a part de l’ampliació de l’arc temporal? «Allà acabava en una crisi i quan ens trobem al davant d’una tens la consciència que es pot sortir cap a una recuperació de la normalitat anterior. Han passat anys i el discurs actual ja no és el de la recuperació sinó el que aquelles condicions socials no tornaran; la nova normalitat que diu tothom».

    Aquest any es commemorarà el centenari de la revolució russa. El seu treball comença amb la primera guerra mundial com a pròleg d’aquesta. «A mi la revolució m’interessa més com a causa de les pors que van generar tota una política contrària, el reformisme de la por, apaivagar les coses perquè no s’estengui una revolució, i l’ofec de les possibilitats de canvi, com la Segona República espanyola, víctima de la por al comunisme. El que es diu en aquest llibre es podria resumir en el que Warren Buffet, que és un dels tres o quatre homes més rics del món i que no és gens sospitós d’esquerranisme, va dir fa tres o quatre anys, que la guerra de classes existeix i l’ha guanyat la seva classe, que és la dels rics».

L’EFECTE POSITIU DE LA POR / És l’efecte positiu d’aquesta por, sosté Fontana, el que «produeix aquesta etapa de l’Estat del benestar després de la segona guerra mundial». Fins que «el fantasma de l’URSS com un conquistador mundial s’esvaeix, però també s’esvaeix la por als moviments comunistes, perquè el primer ni els uns ni els altres se’l creien, ni s’ho van proposar, ni tenien capacitat de fer-ho». Així que per a l’historiador és gairebé més rellevant l’any 1968 com a data d’inflexió, quan amb l’actitud del PC a França i la del bloc soviètic a Praga «és clar que els moviments comunistes no tenen ni el projecte ni la capacitat de subvertir la societat», que la caiguda del mur de Berlín l’any 1989.

No per casualitat, el curs de la història en la qual som ara no comença només amb Thatcher i Reagan sinó fins i tot abans, l’any 1973, quan amb el president Carter arriba, per a l’historiador, «el punt clau de ruptura», quan «un president i unes cambres demòcrates no renoven la legislació sindical de l’última etapa de Roosevelt atenent a les pressions dels empresaris».

En aquest camí cap a la desigualtat, un dels elements clau ha sigut la conquista de l’Estat per part de l’empresa. «S’ha anat aconseguint gradualment, amb el finançament electoral, amb les portes giratòries... L’exemple de Trump és evident, és Wall Street qui és al Govern, Goldman Sachs és més important que el partit republicà. Aconsegueixen polítiques laborals favorables i evadir el pagament d’impostos, que al seu torn perjudica la possibilitat dels governs de fer polítiques socials, i això no hi ha ningú que ho pugui aturar. Ni tan sols els governs tenen ja capacitat per obligar a pagar a les empreses».

Notícies relacionades

Josep Fontana: «El sistema està preparat per evitar l'esclat social»

Gonzalo Pontón: "Intento carregar-me el mite de la il·lustració"

Parlant de Trump. I del brexit. Al darrere hi ha unes forces, les de la gent que «vol que se senti la seva veu», de les quals, diu Fontana, «ara en diuen alegrement populisme però és l’erosió d’un sistema en el qual les elits governen amb el consentiment dels de baix, i que segons va escriure Blair produiria exabruptes a esquerra i dreta, en els quals els uns demonitzarien l’immigrant i els altres el banquer, encara que només les forces d’extrema dreta han tingut capacitat per utilitzar aquest malestar».

LA GRAN MIGRACIÓ / Fontana centra el seu llibre en la desigualtat en el món desenvolupat, encara que no deixa de banda la desigualtat global. «Hi ha gent com per exemple Xavier Sala i Martín que diuen que la desigualtat en els països desenvolupats es compensa perquè hi ha una disminució de la desigualtat a escala mundial. És una ficció perillosa. No és gens clar. Si hi és, ¿per què tota aquesta gent famèlica de l’Àfrica es llança al mar quan el discurs oficial és que l’Àfrica està creixent? ¿Qui està creixent? El creixement de la Xina, que ha acabat amb la fam per a la quarta part de la humanitat, i el de l’Índia, que no és tan clar que redueixi la pobresa, distorsionen la imatge global: hi ha l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i el món de l’Afganistan al Marroc que està en plena revolta». Aquesta desigualtat és al darrere d’una de les tendències que marquen el món d’ara mateix: la «gran migració», una «fugida que no només es pot atribuir als efectes de la guerra, sinó al desmantellament de tota l’economia agrària de subsistència».