Javier Gurruchaga: "¡Que ve Trump!"

L’Orquesta Mondragón va fer 40 anys el 2016 amb Anda suelto Satanás, un disc en què recreava els seus èxits amb convidats com Aute (autor de la cançó que hi dona títol), Rafa Sánchez (La Unión), Nacho García Vega, Mägo d’Oz i Micky (Molotov). Avui recorrerà aquestes quatre dècades de trajectòria a la sala Sarau 08911, de Badalona. Parlem amb el seu líder, Javier Gurruchaga, que s’ha acollit a la presa de possessió de Donald Trump, el mateix dia, per donar un altre sentit al disc, al concert i al seu mateix personatge.

–El veiem una mica canviat. ¿Està exorcitzant Donald Trump?

–Bé, cada vegada em sento més atrumpat. És un personatge tan carn de canó per a un còmic, per a un cantant… El disc es diu Anda suelto Satanás i, en comptes de Satanàs, en el concert tindrem Trump. En comptes de «que ve el llop», cantaré «que ve Trump», i «ponte la peluca, Trump, Trump, Trump…»

–¿Per què aquesta fixació?

–Perquè la que ens caurà a sobre serà fina. La seva ideologia espanta fins i tot els partits més conservadors pel que té d’imprevisible i pel seu factor pallasso. Fa por.

–Més enllà de la ideologia, ¿reconeix un talent en Trump com a home espectacle?

–D’espectacle, en tindrà el que li posarem com a caricatura, però de talent no en veig per enlloc. Veig un senyor amb tics autoritaris. És normal que el Ku Klux Klan i els neonazis el recolzin. Recordem Hitler. «¡Mira, té el bigoti de Charlot!». I després, una guerra de 50 milions de morts. I també va ser elegit democràticament. No ho sé, és un gran perill i a l’Orquesta sempre ens ha donat joc incorporar aquests fantasmes.

–La Mondragón fa 40 anys. ¿Això li ha fet recordar quines van ser les seves motivacions originals?

–Sí, les mateixes que ara: comunicar-me, transmetre música, humor, paròdia. Vaig començar als18 anys a la ràdio amb personatges com la Thatcher. Al grup li vam posar Orquesta Mondragón pel poble de Guipúscoa que té un pavelló psiquiàtric. A l’Orquesta érem trencadors, sortíem de la dictadura i la gent volia treure la mala llet continguda.

–Els últims anys 70 es va passar de la politització de la Transició a l’esperit lúdic de la moguda. ¿Va connectar la Mondragón amb la nova onada?

–Nosaltres vam començar abans que la moguda, i això de la nova onada era una etiqueta més aviat periodística. Hi havia moltes coses que m’agradaven, però agradaven els referents del cabaret rock, Lou Reed i Elton John.

–'Caperucita feroz', amb aquella guitarra nerviosa de Jaime Stinus, era molt new wave.

–Ens vam inspirar en un riff molt senzill d’Iggy Pop, no recordo quin, i després en la lletra vam treballar amb Luis Alberto de Cuenca. Estàvem oberts a prendre prestades moltes coses: Bon voyage tenia un tempo molt ska.

–El punt cabareter, ¿de qui el van agafar?

–De Queen, Elton John, gent d’aquella època. Aquell glamour anglès ens va influir. Com més tard el cabaret alemany, i Just a gigolo, que cantava Louis Armstrong, i Fellini.

–I la música llatina: va reivindicar Xavier Cugat quan pocs se’n recordaven d’ell.

–Cugat em va semblar sempre un esperit molt obert, sense fronteres, el noi de Girona que se’n va als EUA. Jo em vaig amarar de tot aquest eclecticisme, aprenent que és tan important Xavier Cugat com Lou Reed. L’altre dia veia una foto de

Reed i Bowie i els dos se n’han anat.

–¿Li ha afectat?

–És clar, això sí que són pèrdues, són trossos de la teva vida. El meu Bowie era sobretot el de Ziggy Stardust, que em va impactar molt quan jo tenia 16 anys amb els cabells vermells, les botes, tot el seu glamour…

–¿S’ha acabat l’era de les icones pop?

–Se’n van a poc a poc. Ara està tot més prefabricat i enllaunat. Dylan s’ha fet gran, li donen el Nobel, fa una mica el ridícul al no recollir-lo, em sembla que això és de repapiejar una mica. Jo em vaig alegrar molt que l’hi donessin. En fi, encara sort que ens queden els Stones, Neil

Young… M’ha agradat que hagi tornat The Who, mentre que a Paul (McCartney) ja el noto amb la veu una mica tocada. S’ha de pensar que el rock es va inventar ja fa unes dècades, té una durada, es fan variacions sobre un mateix tema.

–La Mondragón es va convertir aviat en un fenomen: ¿recorda la multitud que va congregar al Moll de la Fusta a la Mercè de 1982?

–¡Com vol que no me’n recordi! Hi havia 120.000 persones, hi va haver gent que va caure a l’aigua de les empentes que hi va haver. Creàvem una expectació enorme a tot arreu, també a Barcelona, una ciutat que ara veig una mica canviada.

–¿En quin sentit?

–Jo he tingut un apartament per la Rambla i ara veig que hi ha molt turisme, està bé, però la moguda que hi va haver ha anat desapareixent. S’ha perdut alguna cosa d’aquella Barcelona que va fer que fins i tot Lou Reed utilitzés un dibuix de Nazario per a un disc seu.

–¿Quina Mondragón podrem veure a Badalona?

–Fonamentalment soc jo, així ha sigut sempre.

Notícies relacionades

Un Sónar de descobriments i innovació

Marc Gascons i Fermí Puig, Premi Nacional de Gastronomia

–¿I Popotxo?

–Popotxo hi és i no hi és, a l’orquestra. Ve a alguns concerts, però no podrà estar a Badalona. Està una mica delicat. Ahir va fer 66 anys, jo en tinc 58… Bé, els Stones continuen allà amb 70 llargs. Ell no hi serà, però sí que tindrem Donald (Trump) molt present i vint-i-tantes cançons de tots aquests anys de carrera.