'Shin Godzilla', el despertar de la bèstia

Godzilla torna a casa, al Japó, i ho fa amb tota la força radioactiva i l’esperit subversiu que sempre l’han caracteritzat. La Toho, productora mare de la criatura, va hibernar la bèstia després que la pel·lícula feta amb motiu del seu 50è aniversari, Godzilla: final wars (2004), dirigida per Ryuhei Kitamura, fos un fracàs a la taquilla. Ara torna a ressuscitar-la a Shin Godzilla, un projecte que s’estrena demà i que, després d’un èxit excepcional al seu país, arriba apadrinat de la mà de dos mites del fantàstic contemporani, Hideaki Anno (responsable de la saga Neon Genesis Evangelion), responsable sobretot del guió, i del mag dels efectes especials Shinji Higuchi, expert en destruccions massives gràcies a pel·lícules com Ataque a los titanes.

«Quan Toho va desmantellar les piscines on es rodaven les escenes aquàtiques de Godzilla, el meu somni de fer una pel·lícula va semblar que s’esfumava», explica a aquest diari Higuchi des del Japó gràcies a la mediació de Daniel Aguilar, expert en el gènere i autor de llibres com Destellos de la Luna. Pioneros de la ciencia ficció japonesa. «No puc descriure l’alegria que va suposar per a mi fer-me càrrec d’una nova versió. Però tant Anno com jo ho vam acceptar amb la condició que ens deixessin fer una cosa nova, no una mera continuació repetitiva».

En efecte, Shin Godzilla reinicia la franquícia i no només aporta un nou disseny del monstre, sinó que es converteix en una afilada crítica al voltant de la mala gestió per part del Govern nipó després del terratrèmol del 2011 i la tragèdia de Fukushima, afegint una visió contemporània al rerefons social i polític que ja tenia la pel·lícula seminal d’Ishirô Honda, Japón bajo el terror del monstruo (1954).

Potser per això, Shin Godzilla s’ambienta en despatxos regits per una absurda burocràcia on es parla i es parla i no s’arriba a cap solució mentre el caos regna entre la població. «A més de la tragèdia en si, els japonesos ens sentim enganyats per un Govern que va resultar incompetent per gestionar el desastre i vam voler partir d’aquesta tesi per reflexionar-hi. La idea era posar de manifest: el Japó actual és així, ¿oi? I aquí hi ha molt per canviar, ¿oi? Cal que pensem entre tots com fer-ho, tallant els lligams amb la vella manera de funcionar, perquè això no pot seguir així».

  

Notícies relacionades

Una gala Met de vint-i-un botó

Una allau de noves cares a RTVE

Però el verdader protagonista de la funció segueix sent Godzilla. I Higuchi el filma amb tota l’èpica de l’espectacle en imatges que se situen a mig camí entre la poètica de la destrucció i l’inevitable afecte per la seva figura. Davant la ineptitud humana, el públic sempre es posa a favor de Godzilla, i els aplaudiments al veure’l són inevitables. «En els seus 62 anys, Godzilla ha tingut moltes facetes. Va començar sent una criatura sense sentiments, encarnació del perill nuclear. Després es va convertir en defensor de la humanitat davant d’altres monstres, i fins i tot ha acabat sent l’amic dels nens. Per als japonesos és un personatge entranyable».

A Shinji Higuchi no el molesten les versions nord-americanes que s’han fet de Godzilla, però matisa: «No són dolentes, però em costa sentir que són pel·lícules de Godzilla». I és que els japonesos tenen molt arrelat el gènere kaiju eiga, per a això van ser els que el van inventar i el van desenvolupar. «A mi del kaiju m’agrada tot. Des de les pel·lícules ben fetes fins a les més mal fetes. Disfruto tant de les entregues televisives d’Ultraman com de les superproduccions. Veure pel·lícules de monstres em sembla una meravellosa manera de portar el dia a dia».