Xavier Dolan: "Avui la crítica es basa a vomitar 140 caràcters"

Des que Xavier Dolan (Mont-real, 1989) va fer la seva primera pel·lícula amb 19 anys, ha sigut considerat majoritàriament un geni. Però el seu nou treball, Solo el fin del mundo, al passat Festival de Cannes va ser objecte de duríssimes crítiques, esbroncades i burles. Acaba d’estrenarlo a Espanya.

–¿Com el van afectar els atacs soferts per la pel·lícula a Cannes? 

–Vaig sentir ràbia, i també violència. Soc un tipus agressiu. Però per fortuna soc un escanyolit, perquè si no hauria clavat moltes pallisses. A molts dels que van atacar la pel·lícula, per exemple.

–Potser no hauria d’haver llegit les crítiques. 

–Sempre les llegeixo, i solen donar-me respostes. Quan tothom veu blanc on tu pretenies mostrar negre, llavors comprens que et vas equivocar. Sempre estic disposat a corregir-me, i a millorar. Si algú considera que una pel·lícula meva és massa efeminada, o massa hortera, o molt afectada, ho puc entendre. Així soc jo, al capdavall. Però el que va passar al Festival de Cannes amb Solo el fin del mundo és molt diferent.

–¿En què? 

–El festival s’ha vist envaït per la cultura de l’odi i el menyspreu. I la culpa és de Twitter. Avui dia, la crítica es basa a vomitar 140 caràcters corrents i de pressa, i per ser el més cool has de ser el més cruel. Em va sorprendre que moltes crítiques es dediquessin a qüestionar qui soc, o la persona que el crític pensa que soc. ¿Qui els dona dret a fer això? És a dir, no oblidem que molts dels que ataquen la meva pel·lícula són els mateixos que li posen cinc estrelles a Transformers.

–Més enllà dels atacs personals, ¿què creu que la crítica no ha entès del film? 

–Diuen que és pur histerisme, que els personatges no paren de cridar. I és cert: són personatges puerils, i enfadats, i venjatius. Però també senten un gran dolor, i la crítica va semblar que no se n’adonava d’això, no han sabut llegir entre línies. A més, jo vaig créixer en una família que crida molt, són d’origen egipci. ¿No són així totes les famílies? Potser  a tots aquests crítics els seus pares mai els van cridar. Potser van créixer sense pares.

–Ha definit Solo el fin del mundo com el primer film que fa com a home. ¿A què es refereix? 

–Tinc 27 anys i aquesta és la meva sisena pel·lícula. Quan vaig fer la primera, en tenia 19. Estic canviant. Vaig dedicar massa pel·lícules a parlar de la meva mare i vaig creure que ja era hora de girar full. Per primer cop en la meva carrera professional, he parlat de gent adulta amb problemes i responsabilitats d’adults.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

–¿Creu que el que ha passat amb aquesta cinta en certa manera el marcarà en el futur?

–No ho sé. Per un costat estic d’acord amb Friedrich Nietzsche quan va dir: «Cap preu és massa alt pel privilegi de ser un mateix». Per un altre, no sé si em val la pena tornar a passar pel que Cannes em va fer passar. Fer pel·lícules és massa esgotador, i massa sacrificat, perquè a sobre et castiguin per això.