Els nens de l'Holocaust

Patty és una nina de porcellana de rossos tirabuixons, ulls blaus i rosades galtes; vesteix d’organdí blanc... i porta una estrella de David gravada al clatell. Va néixer el 1935 a la fàbrica Lehmann, al carrer del Consell de Cent, 159, filial de l’empresa alemanya que abans del nazisme era dels pares de Dory Sontheimer (Barcelona, 1946), residents a Espanya des d’abans de la guerra civil i que per protegir-se es van castellanitzar els noms i li van ocultar a la seva filla el seu origen jueu i el tràgic passat de la família: 40 dels seus  membres no van sobreviure a l’Holocaust. 

Aquell passat familiar l’hi van llegar en forma de cartes, documentació, fotos..., guardades a les set caixes que ella va descobrir a casa al morir la mare i que van donar títol al seu primer llibre, en què recuperava les seves vides. Ara, a 'La octava caja'  (Circe), amb Patty com a fil conductor, reconstrueix els destins de cinc nens de la seva família de Praga, cosins segons seus. «Cadascun és un exemple diferent de com van viure els nens l’holocaust. Els nazis van exterminar-ne un milió i mig. Però no tot es va acabar el 1945, perquè a molts supervivents les conseqüències els van durar tota la vida», explica Sontheimer a casa seva, a Barcelona, sota l’atenta mirada de Patty, que guarda des que la va trobar fa dos anys, en una carambola del destí, a casa d’uns amics col·leccionistes procedent d’un antiquari de Londres.

NO PERDRE LA MEMÒRIA

«Les seves històries em van motivar per intentar aixecar consciències. Vivim en una societat molt laxa. Ells em fan pensar en el que passa avui amb els nens refugiats... No hem de perdre la memòria, ha de seguir viva, no per venjança, sinó perquè la història es repeteix, veiem que segueixen existint petits holocaustos. S’ha d’estar alerta».

Gràcies als descendents dels seus cosins, Sontheimer assumeix la veu de cada nen i completa els buits de la realitat novel·lant alguns dels fils que els van unir. A Auschwitz hi van arribar Pavel, el benjamí, i Peter, després de passar pel camp de Terezin. Allà van estar amb Michael, autor de dos llibres sobre la seva experiència i l’únic que, amb 86 anys, encara viu, a Boston. «És molt positiu. Després de la guerra va arribar amb la seva mare als Estats Units i van començar de zero». «No hi ha ni un sol dia de la meva vida que no recordi el que vaig passar aquells anys, i, sobretot, la mort del meu pare», va dir Michael a la seva cosina. El van detenir i el van llançar als gossos.

Allà van estar amb Michael, autor de dos llibres sobre la seva experiència. “Té un caràcter molt positiu i fort. Tras la guerra va arribar amb la seva mare als Estats Units i van començar de zero”. La seva mare les libró de els transports a Auschwitz perquè els SS apreciaven la seva habilitat fabricant uns preats ossets per als fills dels nazis. “No hi ha un solo dia de la meva vida en el que no recordi lo que vaig passar aquells anys, i, sobretot, la mort del meu pare”, le va dir Michael a la seva prima quan es van trobar a Boston, on viu. Lo havien detingut i als 15 dies les tornaven el cadàver. Lo havien llançat als gossos, aclareix ella.    

MENORS ENVIATS A ANGLATERRA

També va sobreviure Tommy, però ell «mai ho va superar». Era molt introvertit i, amb 10 anys, els seus pares, als quals  no tornaria a veure, el van enviar a Anglaterra. Va acabar mentalment i físicament malalt. «Els seus fills només sabien que va arribar de Praga amb el benefactor txec Nicholas Winton, que va aconseguir enviar a Londres 669 menors jueus fugits del nazisme. El 90% d’ells van quedar orfes».

Catherine, enviada també a Londres el 1939 pels seus pares, amb els quals es retrobaria al Canadà, serveix Sontheimer per imaginar el periple de la nina, que també porta gravades les inicials K i R; eren del ceramista que en dissenyava les cares i coincidien amb les dels pares, Kurt i Rosel. «Ells van ser la generació del silenci –assenyala–. Els supervivents gairebé mai van explicar a les seves famílies el que van passar. Crec que superar-ho implicava mirar cap endavant».

L'ANTIGA FÀBRICA LEHMANN

A Sontheimer, els seus pares tampoc le van parlar de la fàbrica Lehmann. Fins fa molt poc fins i tot desconeixia que el recinte de l’Eixample, que encara conserva la xemeneia, ha sigut recuperat com a centre creatiu. En la guerra la van col·lectivitzar, el 1939 va passar a un apoderat i el règim franquista no la va tornar mai al seu pare. "Sospito que va ser pels pactes de Serrano Suñer amb els nazis".

Notícies relacionades

Holocaust a l'altell

Perseguits per Hitler

 

Ella va visitar Auschwitz el maig del 2015. «Va ser esgarrifós. No hi tornaré –admet–. No puc entendre com van poder enverinar tant una societat perquè 7.000 funcionaris es llevessin a les set del matí per anar a matar éssers humans a la fàbrica d’extermini i a la nit tornessin a casa a sopar amb els seus fills». I citant Einstein, conclou: «La vida és perillosa. No per les persones que fan el mal, sinó per les que s’asseuen a veure el que passa». H