Anar al contingut

Perseguits per Hitler

Barcelona es va convertir en lloc de pas i acollida a pesar de la col·laboració entre Alemanya i el règim de Franco

Una mostra i dos llibres recorden els 10.000 jueus que van arribar a Catalunya fugint del genocidi nazi

ANNA ABELLA / BARCELONA

Ressona en els timpans la veu de Hitler arengant des d'un púlpit milers d'acòlits. Sorgeix del documental propagandístic del règim nazi de Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat que projecta una pantalla tot just entrar a l'exposició Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya (MHC) fins al 18 d'octubre. De seguida la vista es dirigeix a una antiga nina de porcellana d'uns 80 centímetres guardada a la seva capsa original. «Porta dibuixada a la nuca l'estrella de David», revela Dory Sontheimer (Bar­celona, 1946) sobre aquesta joguina que va descobrir a casa d'un amic col·leccionista i que va ser fabricada per l'empresa Lehmann, que els seus avis tenien a Nuremberg i en la filial barcelonina de la qual (avui viver creatiu a Consell de Cent 159, encara amb la seva antiga xemeneia) va treballar el seu pare fins que els va ser arrabassada juntament amb tots els seus béns per les lleis antisemites.

«La nina també té les inicials K i R. No sé si eren les del meu pare, Kurt, i la meva mare, Rosl, o les d'un ceramista que treballava amb ells», afegeix sobre els seus progenitors, que li van ocultar el seu origen jueu fins que va tenir 18 anys -el matrimoni es va conèixer i es va instal·lar a Barcelona després de fugir de l'enrarida Alemanya dels anys 30 i es van canviar els noms pels de Conrado i Rosita Sont. Van criar la seva filla com a catòlica i van ocultar el seu passat per no cridar l'atenció de l'hostil règim de Franco-. Després de la seva mort va descobrir en un altell de casa de la seva mare set caixes plenes de cartes, documents, fotos... que li van revelar la fins llavors desconeguda per ella història de la seva família, 36 membres de la qual va aniquilar el genocidi nazi. La seva, que la mateixa  Dory Sontheimer va comptar en el llibre Les set caixes (Angle / Circe), és una de les deu històries de vida que recull l'exposició de l'MHC, que forma un díptic amb la retrospectiva Més enllà de Mauthausen. Francesc Boix, fotògraf, commemorant el 70è aniversari de l'alliberament dels camps nazis.

La mostra està comissariada per l'historiador Josep Calvet, coautor i autor, respectivament, de dos recents títols estretament lligats a l'exposició i que l'amplien: Barcelona, refugi de jueus (1933-1985) (Angle) i Huyendo del Holocausto (Milenio). «Van ser uns 10.000 els jueus que van arribar a Catalunya entre el 1939 i el 1944 fugint de la barbàrie nazi. Fins al 1941 entraven amb visats però la pressió d'Alemanya sobre Franco va fer que cada vegada més aquests els fossin denegats i només va quedar l'opció d'entrar clandestinament pels Pirineus», explica.

XARXES D'EVASIÓ / «Amb el règim de Vichy la vigilància es va tornar molt estricta a la frontera i van adquirir protagonisme les xarxes d'evasió auspiciades majoritàriament per serveis secrets aliats, els passadors [guies i contrabandistes de la zona que els ajudaven a entrar a Espanya] i la solidaritat de molts veïns de pobles dels dos costats de la frontera, com el de Lés, que els van donar menjar, refugi i fins i tot van pressionar la policia perquè no retornessin algunes famílies jueves a França», afegeix Calvet.

Mapes fets a mà dels passos de muntanya, el bastó que un refugiat va utilitzar per travessar-los o el ganivet d'un altre que el portava per defensar-se dels gossos alemanys il·lustren la realitat d'aquells fugitius esgotats que sovint van ser detinguts i expatriats.Tràgics eren també casos com el de Jenny Kehr, que després de fugir del camp francès de Gurs va ser arrestada a Coll de Nargó i enviada al camp de Miranda de Ebro, on internaven els homes en edat militar, i no la van acceptar per ser dona. Llavors, el governador civil de Lleida va ordenar la seva expulsió a França «per ser jueva», quan el més habitual era fer valer la norma pactada amb el règim de Vichy d'expatriar els detinguts a cinc quilòmetres de les dues fronteres. Kehr, igual que va fer l'escriptor Walter Benjamin al saber que volien enviar-la de tornada a l'infern nazi, va escollir el suïcidi.

Altres van aconseguir arribar a Barcelona, on consolats aliats i organitzacions benèfiques van acollir els jueus en una xarxa d'hotels i pensions i els van facilitar la sortida a països segurs. Així va passar amb Fred Arom, que amb 10 anys es va escapar de ser enviat amb els seus pares a Auschwitz, on van morir, va deixar el seu germà refugiat a Suïssa i va arribar a Barcelona, des d'on va partir a Palestina. I amb Lea Lazega i els seus tres fills: a ella i el petit els van enviar a la presó de Figueres i les altres dues a un hospici fins que es van retrobar al balneari de Caldes de Malavella, on dones i nens esperaven en millors condicions el trasllat a la capital catalana. Allà Lazega va aconseguir visats als EUA per als seus fills.

Policies i autoritats franquistes van actuar sovint segons iniciativa personal. La família de Víctor Papo regentava a París un hotel que van ocupar els alemanys i, després de ser denunciada per un empleat, el cònsol espanyol, Bernardo Rolland, els va donar un document de protecció i els va aconsellar fugir, cosa que van fer, i es van establir a Barcelona. Al contrari que els avis materns de Dory Sontheimer, que van morir a Auschwitz després que el cònsol espanyol a Marsella, Valentín Vía Ventalló, els denegués el visat d'entrada.

Sontheimer, que fins fa un mes no es va atrevir a visitar Auschwitz, segueix investigant sobre la seva família i, després de Les set caixes, prepara un altre llibre. «Sents una incomprensió total per la manera com la humanitat va ser capaç de tal barbàrie, que els assassins es creguessin funcionaris que feien la seva feina. Els meus pares van pertànyer a la generació del silenci, ho van guardar tot en caixes per superar el seu dolor i protegir els fills, però avui, sobretot a Alemanya, els néts s'estan esforçant per recuperar la memòria històrica. Encara que sigui repetitiu s'ha de seguir explicant-ho perquè no es repeteixi».