Els còmplices de la cançó

Fora de focus, entre bastidors, Joan Molas i Núria Batalla van ser els còmplices indispensables dels grans de la cançó. «Era un treball necessari que algú havia de fer», subratllen aquests pioners del management modern a Catalunya, que avui rebran un premi ARC, l’associació de representants artístics, a la seva trajectòria com a companys de viatge de figures amb dimensió icònica com Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra.

Molas i Batalla es van trobar, el 1968, amb un fenomen, el de la Nova Cançó, la gestió del qual requeria una nova mentalitat. Van deixar la seva feina a Concèntric per crear el seu despatx de mànagers «amb la idea que fer discos no era suficient, que s’havia de fer concerts», destaca ell. «A Catalunya, cada poble tenia la seva sala d’actes, la seva societat coral, el seu casino o el seu centre catòlic, i vam recórrer el  país demanant que ens cedissin els seus espais», recorda avui. Tenien entre mans la millor matèria primera, donat que «als anys 60 hi va haver una explosió de talent». Incentivada pel context polític: «Les circumstàncies extraordinàries fan que la gent es torni extraordinària».

De fet, consideren que «molts cantautors no s’haurien dedicat a això si no arriba a ser pel servei al país». Molas i Batalla van practicar un compromís lingüístic i  per això, asseguren, no van intentar incorporar Serrat a la seva esquadra. «Mai. Tot això va començar com un acte de militància: intentar salvar una llengua i, diguem, salvar un país. Quan Serrat va decidir cantar en castellà vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida». Tots els seus cantautors van rebre ofertes sucoses per cantar en castellà, i el no va ser sempre la resposta. Encara que amb la ideologia no n’hi havia prou. «S’havia de cantar bé i fer bones cançons: si no, no siguis cantant, dedica’t a ser mànager», ironitza Molas.

OBSTACLES POLÍTICS

No van firmar mai contractes amb els seus artistes, tot era verbal i basat en la confiança mútua. «Com un matrimoni ben avingut», resumeix Batalla. El règim franquista encara cuejava i, segons l’opinió de Molas, no va saber calibrar l’abast a la cançó. «I quan se’n va adonar, va començar a prohibir. D’aquesta manera et convertia en màrtir i donava encara més valor polític al que feies».

Després, als anys 80, es van trobar, apunta, amb un altre tipus d’hostilitats. Molas parla sense embuts. «La cançó ha tingut dos grans enemics: Convergència i el Partit Socialista. Els uns perquè no eren d’esquerres i, amb Jordi Pujol, o estaves amb ell o contra ell. A Catalunya Ràdio hi va haver un responsable musical que es va negar a programar ni una cançó en català. I els altres, perquè van associar catalanisme a Pujol. Va ser un foc creuat».  

SUPORT POPULAR

Per demostrar que els cantautors seguien gaudint d’un gran suport popular, van muntar el concert que va protagonitzar Lluís 

Notícies relacionades

Del carro amb vi a granel a vendre ampolles a tothom

Cyrus sona a tot i a res

Llach al Camp Nou, el 1985. «Sí, va ser una mica la resposta a això», admet Molas. «Però no només ell tenia públic: també Quico Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet, que va aparèixer de convidada al Camp Nou després d’actuar a la plaça del Rei, que estava omplint cada nit».

La parella, retirada des del 1990, veu ara amb alleujament que aquell treball de mànager, al principi sord, ha fructificat amb el temps. «Ens diuen que l’ARC té 80 socis, ¡quina il·lusió que n’hi hagi tants!», sospira Batalla. Llach es va retirar el 2007 i Raimon ho farà el 2017. Unes decisions que comprenen. «Recordo Léo Ferré cantant als 70 anys penosament. I un geni no pot acabar així», diu Molas. I en el cas de Llach, «el seu viatge a Ítaca segueix», apunta Batalla. «Salvant els pagesos de Porrera, ajudant l’Àfrica, posant-se en política… Molt respecte».