Madeleine Peyroux, el blues del mig somriure

La cantant va defensar al Palau de la Música un repertori variat però sempre agredolç

zentauroepp36417577 barcelona  26 11 2016 48 festival de jazz de barcelona  conc161126174259

zentauroepp36417577 barcelona 26 11 2016 48 festival de jazz de barcelona conc161126174259 / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
ROGER ROCA / BARCELONA

«Amb aquesta cançó vull aixecar-vos l’ànim. Tinc fama de ser trista, però vull canviar aquesta reputació», va assegurar divendres Madeleine Peyroux, sorneguera, abans que el seu trio ataqués It’s getting better de The Beatles. Sobre el paper, era la cançó més optimista de la nit. I de llarg. Fins ara, per l’escenari del Palau han desfilat cors trencats, esperits lliures que planten cara al món més aviat sense sortir-se’n, buscavides, borratxos i persones afligides en general. «He d’admetre que tot millorarà», diu la lletra de Paul McCartney, i ho van repetir alegres el contrabaixista i el guitarrista de Peyroux, que a més de ser excel·lents instrumentistes fan un cor si fa falta. Però en la manera de cantar-la de Peyroux hi ha un punt de fatalisme. O de recel. La canta algú que ha vist món i no se’n refia. Tot va bé, sí, però a veure quant dura, sembla que vulgui dir. 

Notícies relacionades

    Peyroux té el blues dins. L’hi tenia fa 10 anys quan va debutar al Palau, quan s’acabava de convertir en estrella i retreta com si en la fama es trobés fora de lloc. I l’hi té també ara que ja està de tornada de tot, amb una carrera sòlida i una identitat inconfusible. No és una qüestió d’estil, sinó de to vital. No canta per seduir, sinó per consolar i consolar-se. Hi ha una tristesa de fons que tenyeix tot el seu repertori. I el repertori de divendres, en la presentació del disc Secular hymns, dins del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, tenia de tot. Música de cantautors, funk de Nova Orleans, una de pirates de Tom Waits, rhythm and blues dels anys 50, cançons pròpies. Fins i tot reggae amb missatge polític: Peyroux i el seu trio per a tot van versionar una cançó del jamaicà Linton Kwesi Johnson sobre com distribuir millor la feina per construir una societat més justa. També es va recordar de Donald Trump, a qui va dedicar un vell blues de comiat. «Hola maco, ho sento però no deixaré que m’espatllis més la vida», deia, més que cantava, aguantant còmicament un telèfon imaginari al costat de l'orella. 

    Va cantar Leonard Cohen sense afectació –cosa meritòria en aquests dies d’emotivitat a flor de pell–, va navegar una mica quan es va ficar en aigües brasileres i va caminar ferma en la chanson. La seva veu de disc vell va commoure especialment amb Keep me in your heart, la cançó de comiat del desaparegut cantautor Warren Zevon. I mig de broma, mig seriosament, va explicar qui és quan va dir que canta tres tipus de música: d’amor, de beure i blues. Que potser són totes la mateixa. Música per passar els mals tragos. Encara que sigui amb un mig somriure.