Albert Serra: "Sóc com Willy Toledo, immune al que diguin de mi"

A La mort de Lluís XIV, ajudat pel magnífic treball actoral de Jean-Pierre Léaud –icona de la Nouvelle Vague–, Albert Serra retrata amb minuciositat quirúrgica i del tot desmitificadora els últims dies de vida del Rei Sol. El director de Banyoles la va presentar ahir al Festival de Sevilla.

–Jean-Pierre Léaud és història viva del cine. Deu ser intimidant treballar amb ell.

–No ho és, perquè Léaud no té res de divo. És un actor molt singular. Una vegada em va dir que mai havia treballat per diners. I això em va impactar molt perquè jo sempre havia pensat que als actors els diners i la fama els encanten. Després, durant el rodatge, no va ser particularment obedient amb mi i això em va agradar. La gent que em respecta no m’agrada, prefereixo que siguin irrespectuosos. Fet i fet, hi ha molts moments en els rodatges en què jo no tinc ni idea de què estic fent.

–La mort de Lluís XIV

–Sí, va néixer com una performance. La volíem instal·lar al hall del museu i mostrar el monarca morint-se en directe durant 15 dies, però es va anul·lar per problemes de pressupost. A Léaud la idea de substituir la instal·lació per una pel·lícula li va agradar molt perquè va significar que no s’hauria d’enfrontar en directe als espectadors. És un actor que té una relació íntima amb la càmera, no amb el públic ni amb els altres actors. Per això sempre fa fora del rodatge tothom que no sigui absolutament imprescindible, cosa que no em sembla malament.

–¿Com va fomentar la intimitat?

–De fet no ho vaig fer, al contrari. Léaud sempre ha estat acostumat a treballar amb una sola càmera i a relacionar-s’hi estretament; però jo vaig rodar amb tres càmeres, de manera que se sentia confús. I això, d’altra banda, dóna a la pel·lícula una complexitat molt particular. La seva cara reflecteix una confusió que deu ser la mateixa que sent algú al morir, especialment algú molt ric i poderós que es creu immune fins i tot a la mort.

–Aquest és el tema essencial de la pel·lícula, ¿oi?

–En efecte: el poder absolut enfrontat a la impotència absoluta. La infinitud del poder contra la finitud de la vida. En aquest sentit, la cinta es pot veure com una petita venjança. La gent corrent sovint tenim la fantasia de matar els poderosos: els polítics, els banquers, els militars. M’he permès el plaer de fer aquesta fantasia una mica real.

–Es percep com un film més clàssic i accessible que les seves obres prèvies, menys excèntric. ¿Ho comparteix?

–¿Però com la podria haver fet més extravagant, respectant la unitat de temps i espai i acció, sense engegar a rodar la versemblança? Si algú n’és capaç, que vingui i m’ho demostri, i em trauré el barret. Però fins llavors, dic el que Montoro va dir d’Aznar: «Si vol ajudar, entri al quiròfan; si no, no molesti, estem operant».

–¿El molesta ser descrit com a clàssic i accessible?

–Sí. A mi m’agrada fer coses boges i anar al límit, però aquí l’actitud excèntrica no hi cabia. Però estigueu tranquils, perquè si voleu bogeria, la meva pròxima pel·lícula us deixarà servits. Tots els que m’han començat a respectar gràcies a aquesta pel·lícula em tornaran a odiar com abans.

–¿El preocupa el que diguin?

–No. Passo de tot. Sóc com Willy Toledo, completament immune al que la gent digui de mi. A molts directors la por del què diran els impedeix ser creatius. De fet, de vegades els elogis fins i tot em provoquen rebuig. Com deia Fernán Gómez: «Deixi d’admirar-me, la seva admiració no em ca». Prefereixo polaritzar que generar consens.

Notícies relacionades

Cookie Mueller i la literatura del costat salvatge escrita per dones

Antonio Muñoz Molina, escriptor: "La lectura és un acte de sobirania no mediatitzat per cap tecnologia"

–La mort de Lluís XIV

–Que consti que no em sento membre del cine francès, com no em sento membre del català ni tampoc de l’espanyol. No m’interessa pertànyer a cap gremi. I no em preocupa que aquí no se’m recolzi. Afortunadament, no em cal, però és terrible el desdeny amb què a Espanya es tracta el cine d’autor. Em sembla al·lucinant que les institucions facin creure a la gent que s’està impulsant el cine, quan no compleixen amb la més mínima responsabilitat educativa. El cine hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles.