Del neolític a Dalí, 11.000 anys de ceràmica

És un dels primers totxos de la història, de tova, fet a mà. Té més d’11.000 anys i és de Jericó (Palestina). Dits humans van modelar els solcs que una vegada farcits d’argila permetien unir-lo a la resta. És una de les peces més antigues de les 300 que reuneix la singular exposició 'D’obra. Ceràmica aplicada a l’arquitectura', que fins al 29 de gener acull el Museu del Disseny de Barcelona i on es poden veure des de rajoles de Dalí i Picasso fins a objectes històrics de la cultura mesopotàmica. 

  

 Coincidint amb el 47è Congrés de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica, la mostra transita, de l’antiguitat fins avui, pels usos d’aquest material en la construcció al Mediterrani, amb peces que són testimoni d’edificis, molts dels quals ja han desaparegut, i que, assenyala el seu comissari, l’arquitecte Pedro Azara, «evoquen la presència humana a la terra i el pas del temps». Commovedora és una canalització de terracota del segle VI 

a. C. que portava aigua a Atenes, reutilitzada com a tomba d’un nen i que conserva l’aixovar funerari.

  

CONTRA EL MAL D'ULL

  Amb protagonisme de la simbologia, els mites i la màgia contra els mals esperits i el mal d’ull, la mostra destaca cons de terracota mesopotàmics, que es posaven a les parets o als fonaments i portaven inscrit el nom de qui en va ordenar la construcció, el ritu fundacional, pregàries als déus als quals es demanava protecció i malediccions per a qui gosés destruir la casa. 

    

Aquella i cultures com la ibèrica i l’etrusca escrivien els plànols dels edificis en tauletes d’argila i construïen maquetes –com una gran torre de terracota de la Síria del segle XIII-XII a. C.–, que simbolitzaven la casa dels ancestres i tenien un ús votiu i funerari ja que guardaven les cendres i l’esperit del difunt a la seva tomba. Davant de diverses figures de la Gorgona, el monstre de tres caps que amb la mirada petrificava el que tingués males intencions, destaquen dues grans peces: un plafó vidriat amb un arquer de la guàrdia persa de Dari I (Susa, 522-486 a. C.) i un lleó (símbol de la deessa Ishtar, de la guerra i el desig) de la via processional de Babilònia (575 a. C.).

   

 També per protegir les cases i els seus habitants s’inserien entre les bigues al segle XV, a Catalunya, Aragó i València, els socarrats, gruixudes plaques de terracota ornamentada, per exemple, amb un animal fantàstic alat, símbol de la fertilitat i la bona sort.  

Notícies relacionades

El ‘Telediario’, víctima de ‘La revuelta’ i ‘La familia de la tele’

Javier Ruibal, un encisador ‘Saturno cabaret’ a Paral·lel 62

    Prestades pel Louvre i museus de Berlín, Atenes, Roma i Oxford, l’Alhambra i particulars, a més de 60 del fons del Museu del Disseny, les peces antigues dialoguen amb les més modernes d’artistes com Picasso, Miró, Dalí, Chillida, Barceló, Perejaume, Subirachs, Frederic Amat, Llorens Artigas o Tàpies. De les recents, les rajoles de gres de Toni Cumella per a la coberta del Mercat de Santa Caterina. «Demostren –apunta el ceramista– que la llum és tan important com la peça. La nostra percepció canvia segons varia la llum sobre la coberta a cada hora. És una nova dimensió a la pell d’un edifici». 

TOTXO VIU I VITRIFICACIÓ

La mostra comença recordant la revolució que va suposar el totxo, en paraules d'Azara, “un material sagrat en la cultura tradicional per ser un element viu, plàstic, que procedeix de la Terra a la qual torna tot ésser humà”. Destaca la importància de la vitrificació, “inventada pels egipcis i que va activar els sentits per les brillantors i la temperatura de les rajoles i les seves composicions i va fer els interiors més aptes per a la vida”, i tanca amb fotografies i vídeos que denuncien barbaritats arquitectòniques contemporànies com les urbanitzacions de les costes mediterrànies.