Javier Ruibal, un encisador ‘Saturno cabaret’ a Paral·lel 62

No és corrent que una figura amb la trajectòria de Javier Ruibal (en actiu des de 1983, quan va debutar amb Duna) deixi de banda el seu cançoner i plantegi un concert integrat completament per composicions noves. Les de Saturno cabaret van donar lloc a alguna cosa més que un recital, un espectacle amb què aquest trobador del sud ens va guiar per un imaginari llunyà, la bohèmia i el music hall de l’Espanya de 1950, aquest diumenge a Paral·lel 62 (Barnasants).

Ruibal va brindar aquest repertori vivaç, materialitzat a l’àlbum del mateix títol, en el qual pren certa distància amb aquell somieig andalusí tan seu i posa ritme abundant a l’assumpte: molt cubà (Daikiris y mojitos), amb ascendent afro (Bomboncito de Guinea) i vistes del Riu de la Plata (Tangueros y flamencos). Repertori que va recórrer adoptant un paper bromista d’entertainer cabareter, prometent "fantasies i plaer". El van acompanyar vuit músics (quintet de metalls, el seu fill Javi a la bateria) i una parella de ball (David Nieto i la seva filla Lucía). A dalt, el neó de Saturno cabaret situava tot això en un territori de suggerent irrealitat.

Les cançons van trenar històries de personatges de la nit més o menys grats (de La chica del guardarropa a El comisario) i van guanyar nous relleus amb l’entrada en escena de tres convidats. Ovació per a Serrat, que va compartir amb sentida cal·ligrafia l’ofrena a la misteriosa clienta coneguda com a Bloody Mary, amb pujada de swing i desenllaç amb màgia felliniana, i per a Queralt Lahoz, tota una Mata Hari graciosa i determinada en els arabescos de La cupletera. I un altre il·lustre colomenc, Jairo Perera (Muchachito), que va donar una bona remenada, amb la seva guitarra atrotinada, a la sarcàstica Yankees welcome, peça sobre els temps en què la Sisena Flota fondejava a Barcelona.

Notícies relacionades

Un fotògraf d’EL PERIÓDICO opta al premi Visa d’Or

Neil Young li declara la guerra a Trump en una cançó

Va ser un Ruibal d’espectre més expansiu que de costum, si bé la seva personalitat va continuar manant. Emfàticament en el mà a mà amb el pianista d’El bien peinado, on va lluir poder vocal, i a Mundo obrero, una cançó en la qual reposava el rerefons del concert. "Homenatge i desgreuge de la generació dels meus pares", va assenyalar el músic, i als que en aquell temps "volien ser normals i lliures, i intentar ser-ho tota la seva vida".

Per desgràcia, l’oasi de fantasia a l’Espanya de 1950 no podia acabar bé i l’última cançó va resultar ser La redada. Tancament forçós, però sense llançar la tovallola: "Continuarem donant guerra". Fora de guió, i (merescudament) complimentat pel públic, Ruibal va recuperar, a veu i piano La flor de Estanbul, la seva adaptació de la Gnossienne no. 4, d’Erik Satie, passada pel Puerto de Santa María, rúbrica d’una de les sessions per recordar d’aquest Barnasants.