Javier Ruibal, un encisador ‘Saturno cabaret’ a Paral·lel 62

No és corrent que una figura amb la trajectòria de Javier Ruibal (en actiu des de 1983, quan va debutar amb Duna) deixi de banda el seu cançoner i plantegi un concert integrat completament per composicions noves. Les de Saturno cabaret van donar lloc a alguna cosa més que un recital, un espectacle amb què aquest trobador del sud ens va guiar per un imaginari llunyà, la bohèmia i el music hall de l’Espanya de 1950, aquest diumenge a Paral·lel 62 (Barnasants).

Ruibal va brindar aquest repertori vivaç, materialitzat a l’àlbum del mateix títol, en el qual pren certa distància amb aquell somieig andalusí tan seu i posa ritme abundant a l’assumpte: molt cubà (Daikiris y mojitos), amb ascendent afro (Bomboncito de Guinea) i vistes del Riu de la Plata (Tangueros y flamencos). Repertori que va recórrer adoptant un paper bromista d’entertainer cabareter, prometent "fantasies i plaer". El van acompanyar vuit músics (quintet de metalls, el seu fill Javi a la bateria) i una parella de ball (David Nieto i la seva filla Lucía). A dalt, el neó de Saturno cabaret situava tot això en un territori de suggerent irrealitat.

Les cançons van trenar històries de personatges de la nit més o menys grats (de La chica del guardarropa a El comisario) i van guanyar nous relleus amb l’entrada en escena de tres convidats. Ovació per a Serrat, que va compartir amb sentida cal·ligrafia l’ofrena a la misteriosa clienta coneguda com a Bloody Mary, amb pujada de swing i desenllaç amb màgia felliniana, i per a Queralt Lahoz, tota una Mata Hari graciosa i determinada en els arabescos de La cupletera. I un altre il·lustre colomenc, Jairo Perera (Muchachito), que va donar una bona remenada, amb la seva guitarra atrotinada, a la sarcàstica Yankees welcome, peça sobre els temps en què la Sisena Flota fondejava a Barcelona.

Notícies relacionades

Isabel Vidal, de vendre entrades a CEO de Focus

Bad Bunny, un llatí rei del món

Va ser un Ruibal d’espectre més expansiu que de costum, si bé la seva personalitat va continuar manant. Emfàticament en el mà a mà amb el pianista d’El bien peinado, on va lluir poder vocal, i a Mundo obrero, una cançó en la qual reposava el rerefons del concert. "Homenatge i desgreuge de la generació dels meus pares", va assenyalar el músic, i als que en aquell temps "volien ser normals i lliures, i intentar ser-ho tota la seva vida".

Per desgràcia, l’oasi de fantasia a l’Espanya de 1950 no podia acabar bé i l’última cançó va resultar ser La redada. Tancament forçós, però sense llançar la tovallola: "Continuarem donant guerra". Fora de guió, i (merescudament) complimentat pel públic, Ruibal va recuperar, a veu i piano La flor de Estanbul, la seva adaptació de la Gnossienne no. 4, d’Erik Satie, passada pel Puerto de Santa María, rúbrica d’una de les sessions per recordar d’aquest Barnasants.