El lliure albir de Víctor Escandell

Protagonitzat «pel perdedor compulsiu més cèlebre del món» i perquè, parafrasejant Groucho Marx, «partint del no-res hem arribat a les cotes més altes de la misèria», l’il·lustrador i dibuixant Víctor Escandell (Eivissa, 1971) llança una altra de les seves propostes més personals en còmic, El niño Nada (Bang Ediciones), un espectacular experiment amb un impressionant desplegament gràfic i amb una estructura que evoca aquells llibrejocs juvenils dels 80 d’Elige tu propia aventura que tant el divertien quan era petit.

És el lector qui va escollint en cada capítol per quina pàgina seguir i gràcies al prova-error va esgotant camins, avançant i retrocedint, en una odissea delirant, contemporània i plena d’ironia, en la qual acompanya el nen Nada fins a Ítaca, destrossant la decadent societat d’avui dia amb mirada crítica. 

Versió d’Ulisses    

«És una interpretació molt lliure i antagònica de la història de l’heroi Ulisses –explica Escandell–. He utilitzat els noms dels personatges de l’OdisseaEl còmic, de gran format, és ple de referències al relat d’Homer però se n’allunya per descriure com el mateix autor veu la situació actual. «He dit tot el que volia sobre el món occidental, sempre amb cinisme, com una declaració de principis».

Rara avis, Escandell, encara que sí que alimenta un blog, no té tele, fuig dels mòbils (fa tot just unes setmanes que l’utilitza i només perquè durant una temporada deixa Barcelona per Madrid), de «l’esclavitud de les xarxes socials» i de les presentacions dels seus llibres («un pintor abstracte no surt a explicar la seva obra...», s’excusa). I es resisteix, per aquests mateixos principis, a l’«autobombo». Aquestes «paranoies» les reflecteix a El niño Nada, amb al·lusions sarcàstiques com «Al país dels cecs el Twitter és el rei» o «Facebook nostre que estàs en el cel».

«El personatge és un perdedor, una persona buida, manipulada per l’entorn, pendent de les marques, els logos de les quals apareixen per tot el llibre. La publicitat és a tot arreu, en aquest món tot depèn de l’àmbit comercial, estàs lligat a la censura de la publicitat. ¡Però si l’estació de metro de la plaça del Sol es diu Vodafone Sol! ¡Al final ens pagaran per posar el seu nom als nostres fills!», assenyala, i denuncia que «tot és superficial, l’essència està poc valorada i només compta la quantitat, no la qualitat».

No s’escapen a la seva dissecció els xous en els mitjans de comunicació. «El show de Truman o la pel·lícula dels 70 El show de TrumanNetwork –opina–. A més, tenim un excés d’informació que, almenys jo, no tinc temps ni capacitat mental per assumir. Hi ha vida més enllà. No passa res per no estar al dia de tot. Pots ser feliç sense això».

Notícies relacionades

La rebel·lió del dibuix

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Escandell ha treballat cada divendres durant un lustre en El niño Nada. La resta de la setmana se centra en les il·lustracions que li «donen menjar», però, com va fer amb un altre dels seus «experiments», Sinsonte (2010), aquell dia deixa anar una sorprenent llibertat creativa fins que dóna forma a un llibre, i és quan el té totalment acabat en digital quan el presenta a les editorials. «El niño Nada Un treball ingent que l’editorial estudia mostrar en una exposició que podria itinerar.

La història, que cavalca per Nova York, Las Vegas, Venècia, Londres..., està plena de referències: Nunca máis, Sé lo que hicisteis el último verano, cançons de Nino Bravo, Albert Pla o Serrat, el Sol solet, dites catalanes com de pa sucat amb oli o no tot són flors i violes, el Guernica de Picasso, els Desastres de Goya o el Poderoso caballero es Don Dinero, de Quevedo. «No són buscades, és un joc molt personal, autobromes, els meus referents quotidians sense autocensura, perquè el llibre ha sigut la meva manera d’alliberar-me de la feina diària durant cinc anys». És, com el punt culminant del relat, resultat de l’«albir».