La rebel·lió del dibuix

Sinsonte és la rebel·lió del dibuix. Víctor Escandell (Eivissa, 1971) volia trencar les cadenes que sotmeten la imatge dibuixada al jou del text, volia convertir la il·lustració en protagonista absoluta d'un llibre. D'aquesta idea va sorgir Sinsonte, un experiment de més de 400 pàgines que no és exactament còmic, ni novel·la gràfica, ni llibre il·lustrat, sinó més aviat «una novel·la escrita amb dibuixos, un quadro que es llegeix», segons el seu autor. L'obra va passar per diverses editorials que la van rebutjar perquè no s'ajustava a cap definició coneguda, fins que els valencians de Versos y Trazos se la van quedar perquè inau-

gurés una nova col·lecció, Versos blancos, trazos negros.

Sinsonte narra la vida d'un ésser humà, des del naixement fins a la mort, a través de centenars de símbols sobre els quals s'assenta el coneixement a Occident. Escandell

es va tancar durant mesos a Formentera per estudiar mites grecs, relats de la religió catòlica, contes clàssics, filosofia i psicologia. El vol d'Ícar, per exemple, li va servir per il·lustrar l'etapa de la joventut humana; la caverna de Plató li va venir com l'anell al dit per descriure la societat actual, hipnotitzada per la televisió i els ordinadors; i el conte del vestit nou de l'emperador retratava perfectament el moment en què el protagonista entra en la vellesa i es veu tal com és, sense adornaments.

«Al principi el llibre era mut, però era una bogeria –explica Escandell–.

Ningú l'hauria editat». La densitat de símbols i la complexitat conceptual va fer necessari afegir-hi un pròleg i brevíssims fragments explicatius en diverses pàgines. La novel·la ofereix diferents nivells de lectura ja des del mateix títol. Sinsonte és el nom del protagonista i també el

nom d'un ocell que té l'habilitat d'imitar el cant d'altres espècies, amb l'inconvenient que, quan ho fa, perd el seu: «És una metàfora d'un ésser humà que no té personalitat».

Sinsonte no és la primera novel·la visual de la història. Sense anar més lluny, l'obra guanyadora del festival d'Angulema 2009, el Pinnocchio de Winschluss, és una versió lliure i exclusivament dibuixada del popular conte. El que fa que Sinsonte sigui especial és que els dibuixos obeeixen més a una lògica cinematogràfica que literària: «Tot passa en el mateix pla espai-temps

–explica l'autor–. Per exemple: si el protagonista llança un martell fora dels límits de la pàgina, l'escena continua però el martell segueix volant fins que torna a caure sobre el cap del protagonista 15 o 30 pàgines més endavant. És com si tinguessis una càmera».

Notícies relacionades

‘La Cenerentola’ pop triomfa al Liceu

Manolo García alça el to i revoluciona el Sant Jordi

Blanc i negre

Aquesta tècnica converteix el llibre en una narració circular, que mai no s'acaba i que es pot llegir d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra. «Volia que fos com un quadro que es llegeix i que cadascú l'interpretés a la seva manera», afirma Escandell, que va optar per utilitzar grans fons blancs i el dibuix en negre per donar més força als símbols. El dibuix està fet a mà i després escanejat i redibuixat a l'ordinador: «Però no hi ha cap dibuix que sigui igual que un altre. En cap cas he fet tallar i enganxar».