Beyoncé, la cap de tot això

“Seria paralitzador cantar el mateix durant 10 anys”, deia Beyoncé en el documental 'Life is but a dream', produït i dirigit per ella mateixa fa tres anys. Parlava del gir que volia imprimir a la seva carrera, en molts sentits, amb ‘4’ (2011), el primer àlbum publicat després de deslligar-se professionalment del seu pare, Mathew Knowles, que havia controlat la seva carrera des dels dies de Destiny’s Child. Ara volia deixar-se portar, o en les seves pròpies paraules, “no ser 'cool', sinó ser honesta”.

Cada nou disc després d'‘I am… Sasha Fierce’ (2008) ha suposat un pas endavant en aquesta recerca de la imperfecció. Per descomptat, parlem d'una imperfecció perfecta en el seu alt grau d'intensitat i efectivitat emocional. Hi havia senyals inèdites de vulnerabilitat a ‘4’, a l'altura sobretot de les fosques ‘I care’ i ‘Rather die young’. Però els discos que realment mostren una nova Beyoncé són ‘Beyoncé’ (2013) i el recent xoc ‘Lemonade’, història d'una amant menyspreada desdoblada en oda a la feminitat negra. Discos innovadors pel seu estil, com també la seva forma d'arribar al mercat (per sorpresa i només en digital) o la seva condició de “àlbums visuals”, que cobren la seva verdadera entitat quan es disfruten amb els videoclips creats per a cada composició.

Beyoncé no ha confirmat oficialment que la història de ‘Lemonade’ -traslladada a imatges amb interludis poètics sobre els diferents estadis del dol- es basi en la suposada infidelitat comesa pel seu marit, el raper/empresari Jay Z; però cal fer verdaders esforços per no unir mentalment els punts entre realitat i ficció. En l'abrasiva ‘Don’t hurt yourself’, obre i tanca amb un mateix vers, en la segona ocasió exhalada amb fúria: “¿Qui collons et creus que sóc?”.

Realitat, ficció o alguna cosa entremig, el que és segur és que estem davant un disc que obre fronteres per a Beyoncé, no només a un nivell expressiu sinó també estilístic: les etiquetes R&B, soul i/o pop es queden estretes per a una artista que sembla cada vegada més famolenca d'experimentació. Mestressa de la seva carrera, alliberada de cotilles, sense por de carregar tintes polítiques, arriba dimecres a l'Estadi Olímpic de Barcelona (21.30 hores) convertida en icona absoluta de diverses generacions de dones i esperits famolencs d'igualtat i dignitat en general. Sota, cinc claus del mite.

---

FAMÍLIA Una base movedissa

Beyoncé parla de la família com la seva “base”. No perd oportunitat per parlar de tot el que li ensenyar la seva mare, una perruquera que, de passada, exercia com a perfecta terapeuta amb les seves clientes i en el saló de la qual Bey va començar a cantar, i el seu pare, que amb la seva capacitat per pressionar-la només la va ajudar a millorar. En un moment determinat, aquella pressió va semblar massa o massa anacrònica i ella va decidir ser la seva pròpia mànager. Va perdre el seu pare, però últimament hi ha hagut senyals de reconciliació, com aquesta foto penjada per la mare a Instagram.

Alguns fans voldrien veure Bey rebaixar una mica el seu respecte pel concepte de la família, si realment Jay li ha sigut infidel. No sembla casual que el seu marit aparegui, literalment als peus de Bey, en l'interludi de ‘Lemonade’ per a més glòria del… perdó. L'àvia del raper fa el discurs que devia inspirar el títol del projecte: “He tingut els meus alts i baixos, però sempre he trobat la força interior per tirar endavant. Em van servir llimones, però jo vaig fer llimonada”.

---

MODELS Només els més grans

L'art de Beyoncé no sorgeix per inspiració divina, sinó que es compon de les lliçons apreses durant una infància atenta a cada moviment de Diana Ross, Whitney Houston, Michael i Janet Jackson, Tina Turner, Madonna o Stevie Nicks. De la penúltima n'admirava, segons sembla, la seva voluntat de controlar tot el que envoltava el seu negoci. La influència de Nicks –la cantant-compositora de Fleetwood Mac– sembla una mica més difícil de rastrejar, però el riff de guitarra del seu ‘Age of seventeen’ sonava a ‘Bootylicious’, antic megaèxit de Destiny’s Child.

 

---

EDUCACIÓ EN GRUP La fase Destiny’s Child

En el citat documental ‘Life is but a dream’ hi ha poques sorpreses o revelacions i, per moments, es té la sensació d'estar veient un llarg publireportatge amb ínfules. La pitjor sorpresa és l'espai microscòpic reservat a la memòria de Destiny’s Child, el seu grup des de principis dels 90 i fins a la meitat de la dècada següent, una màquina expenedora d'èxits R&B amb verdader 'punch'.

Les primer anomenades Girls Tyme (i primer sis, després quatre, finalment tres en la formació icònica completada per Kelly Rowland i Michelle Williams) van tocar el cel del pop amb el repertori de ‘Survivor’ (2001), que amb els seus rampells feministes van canviar unes quantes vides. “Em pago la meva pròpia diversió i em pago els meus propis comptes / Sempre fifty-fifty en les relacions”, cantaven a ‘Independent women part I’ en rebuig al discurs androcèntric. Haurien de tornar, però per a alguna cosa més que una cançó (el 2013 van gravar el tema de reunió ‘Nuclear’).

---

ELS ÀLBUMS Respecte absolut al format

El 2003, en un parèntesi de Destiny’s Child, Beyoncé va publicar ‘Dangerously in love’, un debut en solitari amb meitat de grans singles (‘Crazy in love’, ‘Baby boy’) i meitat de talls menors, igual que després ‘B’Day’ (2006) i el dual ‘I am… Sasha Fierce’ (2008). En el posterior ‘4’, Beyoncé Knowles i Sasha Fierce (el seu antic àlter ego turbulent) són només una dona, una autèntica, alliberada de gairebé tot llast i lligams que la coartin. Però aquell disc era tímid en comparació amb ‘Beyoncé’ i ‘Lemonade’, que sorprenen tant per les seves formes agosarades com per la seva cruesa a nivell de sentiment. Són, a més, àlbums de debò: obres de cert aire conceptual que Beyoncé vol que escoltis d'una tirada.

Sota, ‘Beyoncé’ al complet; prohibit saltar ni un tall.

---

LA FILOSOFIA En defensa de la iniciativa femenina

Notícies relacionades

Beyoncé desafia l'Estadi Olímpic

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

En els últims temps, Beyoncé ha aconseguit que moltes joves es diguin a si mateixes feministes. Va consolidar la seva missió a través de les paraules d'una altra: la sàvia definició del terme que sonava a ‘***Flawless’ en boca de l'escriptora Chimamanda Ngozi Adichie. “Feminista: la persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes”.

Per recolzar-se a si mateixa però també a altres, Beyoncé va crear la companyia de 'management' Parkwood Entertainment. Dos dels seus fitxatges exerceixen dimecres com a teloneres: la rapera Ingrid (una amiga de la seva infància) i les germanes R&B-pop Chloe x Halle, de 18 i 16 anys precoços. Perdre's aquestes últimes seria passar del futur: