Moody’s aplaudeix Catalunya

Espanya discuteix sobre com interpretar els resultats de les eleccions catalanes,

però l’agència de ràting diu que redueixen els riscos polítics i la confrontació

3
Es llegeix en minuts
Moody’s aplaudeix Catalunya

El nostre món és el món | Joan Tapia

Els resultats catalans són clars. Salvador Illa –que encarna alguna cosa més que el PSC– ha guanyat amb el 28% dels vots davant el 21,7% de Puigdemont. I, per primera vegada des del 2012 (abans CDC era una altra cosa), l’independentisme ha perdut les eleccions. Mai va arribar al 50% del vot, però ara ha caigut al 43,2% davant el 52,7% del no-independentisme. Però no atiem aquesta fractura, el que compte és que l’independentisme té ara només 61 diputats (comptant els 2 d’Orriols) davant 74 la legislatura passada i els 68 que conformen la majoria absoluta.

Discutir si el procés ha mort és absurd perquè ningú coneix el futur. La realitat és que els partits que el van impulsar han perdut de manera bastant concloent. Puigdemont exhibeix que ha pujat tres escons, de 32 a 35, però ERC n’ha perdut 13 i la CUP, que es creia l’indiscutible motor del futur, ha baixat proporcionalment més, ja que s’ha quedat amb menys del 50% d’escons. Passa de nou a quatre.

Els moderats tenen complex

Anem a les conseqüències perquè, com Illa ho ha explicitat a la seva campanya, Catalunya necessita un Govern transversal. No serà fàcil i es courà a l’estiu. El Cercle d’Economia ho diu amb timidesa: "És hora d’una governabilitat transversal que permeti repoblar el centre". ¿Repoblar? ¿Pacte del PSC amb Junts? ¿Amb Puigdemont dins? El Cercle es queda allà perquè és moderat. I a Catalunya els moderats tenen complex.

Més directa i taxativa és la respectada agència de ràting Moody’s: "Els resultats redueixen els riscos polítics tant per a Catalunya com per a Espanya (...). El declivi dels partits independentistes redueix el risc de confrontació entre el Govern central i el de Catalunya". ¿És així? Pedro Sánchez ho subscriurà, perquè –ja en campanya europea– tendirà a acaparar totes les medalles. I en té algunes –la del diàleg i els indults. El PP dubta perquè hi ha els que diuen –Cuca Gamarra– que Sánchez trairà Illa i deixarà que Puigdemont sigui president. A Génova li va costar decidir el candidat i ara –a les portes de la campanya europea– torna sobre l’amnistia... i poc més. Però la realitat és que només el PSC (nou escons) i el PPC (12) han pujat amb força en aquestes eleccions. Per alguna cosa serà.

El segur és que a Sánchez els resultats catalans –fins a la discussió dels pressupostos del 2025– no el perjudiquen. A Feijóo, dependrà de la campanya que faci. El catastrofisme sobre el sanchisme, o l’economia, pot no reportar-li dividends. Aquesta setmana, la Comissió de Brussel·les ha corregit a l’alça no només la seva previsió (1,7%) d’augment del PIB espanyol el 2024, sinó la del mateix Govern de Madrid, a l’elevar-la al 2,1%. Amb un dèficit públic contingut en el 3%. Tot i que és cert –diu que l’economia va com un coet– que Sánchez es passa de nou molt.

Ho explica el document del Cercle, al remarcar –ja ho va fer l’any passat– que la nostra renda per capita s’allunya de la mitjana europea. Tot i que això és una culpa col·lectiva. L’ocupació que requereix el nostre sistema productiu pot recórrer a la immigració per compensar el descens de la natalitat i la fugida forçosa d’universitaris qualificats. ¿Culpa del sistema educatiu? ¿Falta d’infraestructures adequades? ¿Per què moltes empreses requereixen només ocupació poc qualificada? Aquest és un altre article.

Notícies relacionades

I les eleccions europees es presenten complicades. L’extrema dreta puja. A Holanda, aquesta setmana s’ha acordat un pacte de govern entre l’extrema dreta de Wilders i tres partits més, dos de dreta moderada. I hi ha hagut violència contra candidats socialdemòcrates i verds a l’est d’Alemanya. I un intent de magnicidi de Robert Fico, el primer ministre d’Eslovàquia. A Espanya tenim molta polarització en la classe política, però per ara –toquem ferro– la crispació no es tradueix en violència. I a Catalunya estem millor que fa molt poc temps.

Però el 9 de juny s’hauran d’escodrinyar els resultats. Els d’Espanya: com quedaran el PP i el PSOE. Els importants: com aguantarà l’aliança tàcita i contínua de populars i socialistes europeus (els que a Espanya es maten verbalment) l’avanç de les dues extremes dretes. La més radical de Le Pen i Wilders i la de Meloni, que porta enganxat Vox i governa Itàlia. I Itàlia compta.