La casa de la Janina

Fa uns dies va venir una nena que no entenc ben bé si és la meva cosina, però em sembla que no. El seu nom és gairebé tan raret com el meu, Janina, i fem juntes la migdiada perquè ella viu a la casa de davant, amb la tia Antonia, i com que és més a prop que les meves cosines, la veig més que a elles, dic que fem la migdiada però en realitat no dormim i ens han de fer callar cada dos per tres. Em sembla que és la filla d’una néta de la tia Antonia, però tampoc ho sé ben bé, el que passa és que com que tothom es coneix i es parlen tan normal, ningú m’ho explica i diuen mira una nena de la teva edat, però no és veritat, té dos anys més que jo. Ajagudes en un matalàs a terra i amb les persianes abaixades, d’aquelles verdes que s’enrotllen amb una corda, ens expliquem com és la nostra vida quan no som al poble, que és la majoria del temps, el que m’agrada és que ella m’explica i jo li explico i no hi ha manera de saber si em diu la veritat, però jo li estic dient la veritat, i el que m’estranya més és que totes dues venim sense els nostres pares i estem amb els nostres avis i besavis, això suposant que no m’hagi fet un embolic i la tia Antonia no sigui en realitat la seva àvia o besàvia, que no ho sé.

La meva àvia i jo hem anat a trucar als meus pares i a la cabina hi feia molta calor, perquè es queda tancada i li va tocant el sol i el sol i el sol i quan hi entres..., però la meva àvia no ho vol deixar per a més tard perquè diu que allà es fa de nit abans, i que el meu pare ha de treballar i matina molt, i que val més trucar aviat perquè així se’n poden anar a dormir quan vulguin. Ja només falta una setmana perquè tornem de les vacances i potser ja no truquem més per telèfon, perquè els meus pares no tenen fix a casa, no volen no sé per què, i per una setmana tant se val, trucarem si passa alguna cosa, però no passarà res.

Notícies relacionades

La finestra de l'oncle Tomás

L'armari de les cosines

A la plaça, bé, a la botiga que hi ha en un carrer estret a prop de la plaça, on compren coses tots els nens i jo també, he descobert un granissat gelat de llimona que ja no puc passar el dia si no me’n compro un o dos almenys cada tarda, és una terrina i te l’has de menjar amb una cullereta de plàstic, de les petites de colors, costa una mica però val la pena, i les meves cosines no tenen diners per comprar, a vegades, i les convido, perquè el meu pare quan vinc al poble em dóna diners perquè no n’hagi de demanar als meus avis, però com que els meus avis me’n donen de totes maneres, i alguns familiars també, sempre torno amb diners que m’han sobrat, i total perquè me’n sobrin convido les meves cosines, que al principi els feia una mica de vergonya acceptar tants diners, perquè són tres, no una ni dues, sinó tres persones a convidar, però a mi m’és igual, perquè em sobraran diners de totes maneres. Mentre aquesta tarda ens menjàvem el nostre granissat gelat, que la meva àvia ja em deixa anar a la plaça amb les meves cosines i estar una estona sense saber què faig, m’he trobat l’oncle José assegut amb uns senyors que suposo que són amics seus, i potser algun més és oncle meu, o del meu pare, però no ho sé, i li he dit adéu i m’ha dit adéu amb aquell somriure que és calcat al  de la meva àvia quan somriu però poc, sense ensenyar les dents, i les meves cosines m’han dit ¿qui és?, i els he dit el vostre oncle, bé, l’oncle del vostre pare, i no ho sabien, i això que viuen al mateix carrer, i que jo quan vinc al poble visc amb ell, però no ho sabien. Potser és perquè l’oncle José surt tan aviat de casa, i se’n va a dormir tan d’hora, que no el veuen mai, però ja és estrany.

Després a la nit he rigut moltíssim perquè la besàvia s’ha tret la dentadura i l’he vist sense dents i quin riure, perquè està molt rara, i se li formen unes línies als llavis i se li queden... com ho diria, cap endins, i s’ha desfet el monyo, que és una trena molt llarga enrotllada, i l’he vist amb els cabells solts i m’ha agafat per riure perquè mai l’havia vist així i és molt graciosa, a més és molt petita, com jo d’alta, i té una gepa i va caminant arrossegant els peus. El que més m’agrada és que és com jo, i quan em parla està a la meva altura, i això no em passa amb cap altre adult, i mira que en conec uns quants. Quan anem juntes a recollir els ous em poso darrere d’ella perquè les gallines no em vegin ni em piquin, i ella diu que no l’agafi, que la faré caure a terra, i que ja he crescut molt, que els nens anem cap amunt i els grans cap avall, i això també ho diu la meva àvia, ho diu gairebé tothom quan es fa vell. Abans que es tragués la dentadura i el monyo, ha vingut la Janina a casa a acomiadar-se, a dir-nos que adéu, que ja ens veurem un altre any, encara que algunes coses no les deia ella, sinó la meva àvia, que deia ja ens veurem un altre any, ¿oi?, i ella deia que sí, i jo deia que sí, i era com si la meva àvia parlés sola però a través de nosaltres.