Mor El Lebrijano, l'ortodox revolucionari del flamenc

Aquest dimecres, encara de matinada, moria als 75 anys el 'cantaor' Juan Peña 'El Lebrijano'. Al seu domicili de Sevilla, a la plaça de Sant Julián, víctima d'una malaltia cardíaca de la qual havia sigut intervingut la setmana passada. Pocs flamencs segueixen generant tanta diversitat d'opinions com ell; com no podia ser d'una altra manera en una figura que ha tingut una colossal carrera i que ha estat permanentment marcada per pols oposats.

El seu nom artístic també el situa en un dilema. Ha portat com a bandera el nom de Lebrija, localitat sevillana on va néixer el 1941 i al teatre municipal de la qual, Juan Bernabé, s'ha instal·lat ara la capella ardent. No obstant, és al mateix temps fill del 'cante' d'Utrera. Dues poblacions de la mateixa província, sí, però molt abans que els flamencs aprenguessin via Youtube i els mitjans de comunicació unifiquessin costums, hi havia pobles que eren repúbliques independents pel que fa a art 'jondo'.

El Lebrijano va ser una de les baules més destacades d'una dinastia essencial. Nebot del gran Perrate de Utrera i oncle al seu torn del genial pianista David Peña Dorantes. També la seva mare va fer història, però de portes endins: la Perrata de Utrera, figura referencial a qui molts artistes anaven a sentir-la cantar en el seu entorn, ja que el seu marit gairebé no la va deixar gravar ni pujar als escenaris. En la més pura tradició gitana, la va 'raptar' per poder-se casar amb ella quan tenia 14 anys i se la va endur amb un taxi d'Utrera a Lebrija. També era la mare de Pedro Peña, 'cantaor' i guitarrista que tantes vegades va acompanyar el Lebrijano.

També ell va començar com a guitarrista, al costat de La Paquera de Jerez, però ja es va decantar completament pel 'cante' després de foguejar-se en mítics 'tablaos' i triomfar el 1964 en el Festival de Mairena del Alcor. Tot seguit, es va enrolar en diverses gires internacionals com a part de la companyia d'Antonio Gades.

Dos guitarristes que van marcar dues diferents èpoques de la història del flamenc el van acompanyar en el primer disc: Niño Ricardo i Paco de Lucía. Amb ells va gravar el 1969 'De Sevilla a Cádiz', saludat per molts com la seva obra magna i que precisament ara estava treballant per actualitzar-la. Preparava per a la pròxima Biennal de Sevilla un espectacle basat en el seu repertori amb la col·laboració d'un dels millors 'cantaores' de l'actual escena, José Valencia (de Lebrija també, però nascut a Barcelona i criat a Bellvitge).

Entre la fèrria ortodòxia i l'agosarada innovació, El Lebrijano s'inscriu en dos corrents a priori incompatibles: va formar part sense cap mena de dubte de la canònica escola d'Antonio Mairena per abraçar-se, sense desvincular-se'n mai del tot, a obres conceptualment revolucionàries. De la mateixa manera, el compromís d'aquest gitano ros amb la seva raça no va ser cap obstacle perquè es convertís en el favorit del públic paio andalusista.

DEL RENOM A UN CERT OBLIT

Exalçat i vilipendiat. Hi va haver un temps en què va gaudir d'un incomparable renom mediàtic, només Camarón li feia ombra. En canvi, l'inici del segle XXI sembla que l'ha relegat a un cert oblit entre les noves generacions. Però ningú pot negar que va ser el primer a fer moltes coses convertides després en moneda de canvi, a més d'un incomparable compàs. 

Si en el primer disc abordava de manera insospitada els 'palos' més intocables, el 1972 encara va anar més lluny amb 'La palabra de Dios a un gitano': no només va comptar amb tota una orquestra simfònica (cosa insòlita aleshores) sinó que també es va avançar diverses dècades a l'actual moda de barrejar góspel i flamenc.

Notícies relacionades

Mor 'El Lebrijano' als 75 anys

Música amb Barcelona com a escenografia

Va ser el primer 'cantaor' que va actuar al Teatro Real de Madrid i va convertir els seus discos conceptuals en la gran marca del Lebrijano. Com a obra incontestable queda 'Persecución', del 1976. En plena marea dels fastos del cinquè centenari va gravar el també conceptual '¡Tierra!' i les diferents i espaiades trobades amb músics marroquins donarien peu als seus treballs més difosos.

També va ser pioner a emparentar el flamenc amb l'alta cultura i va cantar en l'últim disc en estudi textos de Gabriel García Márquez, que per alguna cosa en una ocasió va dir d'ell: “Quan Lebrijano canta es mulla l'aigua”.