Jesús Ponce: "Veure la malaltia genera malestar"

–La pel·lícula gira al voltant de dues germanes i com la seva relació es veu afectada per la malaltia prolongada de la seva progenitora. ¿Com va sorgir la idea? 

–Va ser fa 12 anys, quan es volien retirar els 400 euros d’ajuda a la dependència domiciliària. No la vaig poder rodar en aquell moment, però el més terrible és que la situació segueix sense solucionar-se, tot i que es tracta d’un problema humanitari vital.

–¿Per què creu que segueix sense solucionar-se? 

–Perquè els que hi poden fer alguna cosa poden pagar-se una assegurança privada. No tenen humanitat ni pensen en els altres. Han passat quatre governs en 12 anys i cap hi ha posat solució perquè no els interessa.

–¿Quin to volia donar al film? 

–Li vaig voler donar un toc de suspens. Estàvem parlant d’un tema molt seriós, però també volia que, a més d’aportar valors, fos cinematogràficament entretingut.

–¿Tenia algun tipus de referència? 

–Volia fer una cosa entre l’Alfred 

Hitchcock de La soga i els ambients asfixiants de Repulsió però amb el regust hispà de Furtivos.

–La pel·lícula parla de la mort, la soledat, la frustració... 

–Però també de temes positius. El perdó, l’afecte, els vincles familiars, ajudar el necessitat... És curiós que tothom es quedi amb la part negativa. Però en el costat fosc sempre n’hi ha un altre de lluminós.

–Quan acabes de veure-la, és inevitable sentir un nus a l’estómac. 

–Sí, perquè veure la malaltia genera malestar. També la mort, perquè tots l’hem de passar.

–En els últims temps el cine espanyol està condicionat per les cadenes de televisió. ¿Com se sent al fer un cine més petit, gairebé sense recursos però amb més llibertat creativa?

–En el cine espanyol no hi ha terme mitjà en l’actualitat. O cine industrial o cine indigent. No estic en contra de les pel·lícules grans, crec que generen riquesa per al sector. Però quan vaig començar fa 12 anys hi havia unes dimensions mitjanes que han desaparegut del tot i que generaven molta feina i sous dignes. Ara, o la campanya de publicitat és més cara que el film, o directament ningú cobra per fer-la.

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

–A vostè sempre li han interessat els personatges marginals dins de la societat o que han patit algun tipus de discriminació. 

–Pertanyo a una generació de cine andalús els membres de la qual [Alberto Rodríguez, Chiqui Carabante, Santi Amodeo, Benito Zambrano] intentàvem fer un cine naturalista en què el focus d’atenció no es trobava a les urbs, sinó als barris on ens havíem criat. I resulta que el públic connectava amb el que explicàvem. I crec que ho segueix fent, tot i que torna a ser més difícil de trobar.