Alejandro Sanz: "Els números que m'importen són els centímetres que creixen els meus fills"

Darrere de la imatge pública d'Alejandro Sanz, del seu prestigi artístic i de la seva colossal celebritat, s'hi amaga un xaval de Moratalaz (Madrid) amb sang gaditana que va estimar la guitarra més que els llibres. S'hi amaga també un pare de família preocupat per conciliar i criar els seus quatre fills sans i forts. I s'hi amaga un músic que, conscient que el públic paga per la seva música, intenta donar-ho tot a l'escenari i emocionar en cada actuació. El reverenciat artista compositor assalta divendres el Palau Sant Jordi, en la que serà l'estrena de la segona etapa espanyola de la gira 'Sirope Vivo' amb què les últimes setmanes ha recorregut tot Llatinoamèrica.  

¿Es va a senyar set vegades abans del concert? És clar. Ho faig sempre. No és un tema de superstició. És un mètode científic i està comprovat que funciona.

Té 47 anys. ¿Amb quina il·lusió se segueix embarcant a la carretera? És que és el que m'agrada fer. L'altra opció era haver estudiat quan tenia 14 anys. Ara de veritat, aquesta és la meva vida: pujar a l'escenari i comunicar-me amb la gent. Aquesta gira complirà un any, però a Barcelona cantaré amb la mateixa il·lusió que quan la vaig començar. O més. I amb menys nervis, és clar.

Té quatre fills. ¿Com porta la conciliació? Quan tinc oportunitat viatgen amb mi. I si no, faig jo els viatges i torno a casa. Procuro no passar gaire temps sense veure'ls. Com a molt, dues setmanes. Dos dels meus fills no viuen amb mi i també m'he de coordinar per passar temps amb ells. Tots hi hem de posar de la nostra part. I nosaltres ho hem fet bé. 

Va començar en clubs de cites. I ja són 30 anys de carrera, amb 23 milions de discos venuts. Dels premis Grammy n'he perdut el compte. Són 20. Les xifres han deixat de ser importants per a mi. Sempre hi ha un altre artista amb dades millors. Els únics números que m'importen ara són els centímetres que guanyen els meus fills. I si han menjat bé. Quan pujo a l'escenari, sé que l'emoció no es pot mesurar en números. Només vull sentir que el públic s'ho ha passat bé i que s'ha emocionat.

Afirma que, amarrat a la guitarra, no sap donar ni el 30% ni el 50%. És la meva responsabilitat amb el públic. Miro la gent i sé que cada uno ha pagat uns diners per veure'm. Sento un compromís, i no solament pels euros desemborsats. Els espectadors senten alguna cosa, esperen alguna cosa de mi. Quan em noto que no estic bé del coll, cosa que a vegades passa, pateixo moltíssim. En aquests casos potser no estic al 100% de la veu, però sí que estic al 100% amb el cor. A vegades treus emocions d'on no pots treure veu.

Moltes veus diuen que, malgrat la caiguda de vendes, els músics viuen bé gràcies als concerts. ¿És un mite? Es venen pocs discos, aquesta és la veritat. Som molt poquets els que ho fem. L'any passat, es va confirmar una pujada del 12%, però era perquè Pablo Alborán i jo havíem tret nous treballs. L'any que no publiquem, la xifra torna a caure. I nosaltres venem molt menys del que veníem. Això és així i no canviarà, no millorarà. El problema és que dels concerts ara hi ha gent que en vol treure una tacada més gran. I és complicat.

Vostè va fer història amb 'Corazón partío', un tema que era per a Camela, ¿oi? No és que el compongués per a ells, però vaig pensar que, efectivament, seria una rumbeta ideal per a Camela. Ho vaig pensar només un moment, perquè, afortunadament, en el fons sabia que me'l quedaria.

Arran d'aquest èxit tan descomunal, ¿té obsessió per crear un altre 'hit' així? Quan componc mai penso en això. Si fas les coses amb ansietat, és difícil que les aconsegueixis. 'Corazón partío' no la vaig concebre com un 'hit'.

De fet, era arriscat per llavors llançar-se al flamenc. El meu primer disc ara es pot veure com a molt comercial. Però quan vaig començar a cantar 'Se apagó la luz', a Espanya no hi havia un solista que ho fes. Tot eren grups que parlaven d'altres temes i els meus eren estranys en aquest sentit. Quan penso en una cançó m'ha de tocar la fibra. Moltes vegades em diuen: '¿Em pots fer una cançó com 'Corazón partío', un tema que venqui?'. I jo sempre els responc que no sé com es fa això. 

¿La música és l'única manera que té d'expressar-se? No, ho faig també a través de l'escriptura i la pintura. I, és clar, la paraula. Però, efectivament, la música és la forma més pròxima a la perfecció que conec per comunicar-me. 

Notícies relacionades

Alejandro Sanz, el noi de Moratalaz

Alejandro Sanz,despentinat

¿Ens dóna alguna pista sobre el concert del Palau Sant Jordi? Serà molt diferent del de l'estiu passat. Hem canviat la forma d'arribar i d'anar-nos-en. Tot començarà al camerino.

Quan era un xaval, la seva mare volia descansar una mica de vostè i el va portar a una escola de karate. Estava tancada i no l'hi va poder apuntar. Si hagués estat oberta, ¿ens hauríem perdut a un compositor majúscul? No ho sé. Però, per decomptat, el que hem perdut ha sigut un gran karateka.