Alejandro Sanz,despentinat

A l'esmentar Alejandro Sanz solem pensar en el baladista d'arravatades i romàntiques estrofes, però aquesta imatge últimament grinyola. L'Alejandro de Sirope s'acosta a la música negra, al funk i el r'n'b, tendència accentuada en els seus directes, com ahir a la nit al Sant Jordi, on va donar un perfil urbà i mestís, de soul amb trets llatins. Un Sanz acompanyat per una banda estrident, de so viscós, potser com el xarop, i amb ganes de deixar els fans trasbalsats. «Tot el que és bonic a la vida despentina. Estimar despentina, besar despentina, abraçar despentina... ¡Catalunya despentina!», va exclamar, eufòric i desmelenat, en la recta final, després de posar-se al coll una bandera catalana llançada des del públic.

A diferència del galant clàssic que centra l'espectacle en la seva figura, Sanz va aparèixer ahir a la nit, en la seva primera nit al Sant Jordi (quasi ple, avui repeteix), precedit i envoltat pels músics de la seva banda, escampats per l'escenari com buscant un efecte de gang de carrer, mentre repetien el títol del disc de  manera semblant al «Get up» de Sex machine, de James Brown. Van empalmar amb la primera cançó, El silencio de los cuervos, entre aires pacifistes, que va culminar amb una escena de lliure fanfàrria estil Nova Orleans, donant pas a A mí no me importa. Sanz va agafar la paraula per qualificar de «bellesa» el panorama que veia des de l'escenari. Primera al·lusió capil·lar: va advertir que «qualsevol persona que aquesta nit hagi vingut pentinada ha perdut el temps» i va assegurar que dosificar-se no és la seva especialitat. «Jo no sé donar el 30% o el 50%. No en sé, d'això».

CAPES DE SO / Les fibres funky, el groove, de bona part del nou repertori es van manifestar també en cançons de discos anteriors, com Desde cuándo i Quisiera ser, crescudes en volum i en capes de so fins a cotes de saturació. Metalls llatins amb ànima exhibicionista, veus femenines que podien agafar la iniciativa en qualsevol moment, pistes electròniques i un piano cremant. Tot alhora, i per separat. Un Sirope amb molts additius i textura granulada. No me compares, La música no se toca (dedicada al plorat Paco de Lucía, «mi compadre») i un medley amb cançons de vides anteriors: Amiga mía, Mi soledad y yo i Y si fuera ella, que ja ronden les dues dècades. Amb gairebé 47 anys, Sanz no s'assenta especialment en el passat: el seu repertori segueix avançant i incorporant èxits, i ahir a la nit Corazón partío, com en les últimes gires, no va sonar com a trofeu final, sinó superat l'equador del recital. Introduïda per una improvisació flamenca de Sanz a la guitarra amb cites a La plazuela y el tardón, de Manuel Molina.

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

LLATÍ I NEGRE / El guió del tour, que es va poder apreciar el mes passat a Cap Roig, és fix, i així es van sentir fluxos llatins a Labana i una sensual cadència negra a Camino de rosas, coronada amb gestos teatrals pel trio de metalls. Sanz, que parla al públic de vostè, com a Llatinoamèrica, va destacar que el pianista Alfonso Pérez és barceloní (també el saxofonista, Víctor Miralles), i va donar canxa a una corista a Paradise.

En el tram final, una poderosa cançó, No es lo mismo, i una suau fosa (¿Lo ves?, Capitán Tapón, inspirada en un dels seus fills) fins al medley de Viviendo de prisa i Pisando fuerte. Sanz, pletòric, i el Sant Jordi, feliçment despentinat .