El quilòmetre zero de J. R. Moehringer

Es feia dir el Campió i assegurava ser Bob Satterfield, el «millor noquejador de tots els temps». Però això va ser anys enrere. Ara dormia al carrer. J. R. Moehringer (Nova York, 1964) es va trobar amb aquesta història el 1997. L’avui exitós autor d’El bar de las grandes esperanzas era un jove periodista que buscava un reportatge que el fes sortir de l’oblit professional. Algú li va dir que el suposat Satterfield, antic as de la boxa nord-americana que va triomfar entre 1945 i 1957, s’havia convertit en un indigent.

El que es va trobar el periodista al conèixer el Campió no va ser només una gran història amb bastants clarobscurs, presentada en capses xineses amb veritats a mitges i identitats impostades, sinó també tota una lliçó d’aquell periodisme de cocció lenta que verifica les dades en aquests temps de presses digitals. Seguir el fil del relat i desenredar la troca el va portar a publicar la història a Los Angeles Times Magazine. «Si no hagués sigut per aquest article, és poc probable que jo continués avui en el periodisme i, potser, ni tan sols seria escriptor», assegura via mail l’autor, que ha escrit un pròleg especial per a l’edició d’aquell reportatge, El campeón ha vuelto (Duomo), i que l’any 2000 va aconseguir un Pulitzer per un altre article.

Notícies relacionades

Del carro amb vi a granel a vendre ampolles a tothom

Cyrus sona a tot i a res

«Crec que encara hi ha esperança per a aquest tipus d’històries llargues i complexes en el periodisme actual –sosté Moehringer–. Però fa falta valor, obstinació i creativitat per enfrontar-se als que només els importen els comptes de resultats», assegura recordant temps millors. Recorda també com la pel·lícula de Hollywood L’últim assalt (amb Samuel L. Jackson i Josh Harnett) va manipular els fets del reportatge original en què es basava, així com els mètodes utilitzats realment per Moehringer fins a fer-lo aparèixer com un eixelebrat professional, cosa que mai va ser. «Per sort, la pel·lícula va arribar i se’n va anar sense deixar rastre i els que la van veure em van deixar al marge entenent que jo no tenia res a veure amb el guió ni en l’elecció dels actors».

Al voltant de la identitat

El reportatge és interessant perquè ja s’hi poden detectar bona part de les obsessions que més tard desenvoluparia l’escriptor, com les històries amb base real, la complexa relació entre pares i fills i també sobre la manera, no sempre fiable, com construïm la nostra identitat. «Crec que tota identitat és falsa. El que fem, la forma com parlem, tot és imitatiu i, per tant, en certa mesura, també és artificial. Gran part del que pensem que és la nostra essència en realitat és el resultat d’una cuidada selecció. Estic d’acord amb W. B. Yeats, que va dir: ‘Sempre estem posant-nos màscares, jugant amb màscares, intentant mirar darrere de les màscares dels altres’». Això és una cosa que tot escriptor sap prou bé.