Lluís Gavaldà: "La nostàlgia és la pitjor trampa de la música"

Entre els protagonistes de la tercera edició del Canet Rock figuren Els Pets, que aquest dissabte recorreran els seus 30 anys de carrera al Pla d’en Sala amb un repertori elegit en part pel públic. Parlem amb Lluís Gavaldà, que arriba a Canet suspenent per uns dies la seva estada a Anglaterra, on s'ha instal·lat per passar un any.

¿Què tipus de cançons han elegit els seus fans? Doncs pensàvem que encara ens farien tocar 'Profilàctic' o 'Qui s’ha llufat?', aquelles cançons tan horroroses que feia abans, però no, han triat 'Vespre', 'S’ha acabat'... Molt bé, molt de criteri.

Canet és la guinda de la seva gira de 30è aniversari. Però, ¿Els Pets són nostàlgics? No, a mi la nostàlgia m'angoixa bastant, és la pitjor trampa de la música. Aquels grups que toquen la mateixa cançó des de fa dècades: els Stones, AC/DC... Suposo que ens arribarà també, però intentarem no ser nostàlgics mentre puguem.

S'han complert 25 anys del seu concert al Palau Sant Jordi amb Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït. Era una versió molt diferent d'Els Pets. ¡Molt! La meva sensació actual és que l'èxit popular anava per davant de la nostra qualitat musical. El Sant Jordi ens va obrir els ulls: ens vam dir que amb això podíem guanyar-nos la vida, però que ens ho havíem de prendre més seriosament.

Quan es parla d'aquella època, sempre surt algú replicant: "Ah, aquells grups subvencionats". Bé, era aquella mentida que, de tan repetida, acabava calant. Fa una mica de ràbia, perquè els nostres principis van ser durs: per gravar vam haver d'empenyorar-nos. El Sant Jordi no el vam cobrar, va servir per pagar el primer disc.

Hi havia subvencions que arribaven a les discogràfiques i no tant als grups. Però fins i tot això és maximitzar-ho: també les editorials de llibres en català o les obres de teatre en rebien, i d'això no en parlava ningú. Sí, les discogràfiques, per fer un videoclip, rebien una subvenció, però el grup d'això no en veia res, i hi va haver productores de vídeo que es van fer d'or.

¿Va arribar a anar al Canet Rock dels 70? Vaig estar a les Sis Hores. Tenia 13 anys, el Joan [Reig] i jo hi vam anar amb l'autobús que hi anava des de Constantí. Recordo Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs cantant 'Catalunya, comtat gran'. Va ser increïble.

Així que aquell imaginari de cantautors el va influir. De petit escoltava Llach, encara guardo 'epés' com 'Irene', i sóc molt serratià. El Serrat de la primera època m'ha influït en les lletres.  

Deu haver llegit les memòries d'Elvis Costello. Home, i tant. M'ha agradat perquè sap escriure i perquè, a diferència d'altres, com Keith Richards, ho ha escrit ell. El text té moments antològics.

Segons els cicles naturals d'Els Pets, ara tocaria treure disc. ¿Coincideix amb la poca motivació de Costello de gravar nou material? ¡Els cicles naturals responen a la meva capacitat de ganduleria! I ara hem parat perquè hem estat dos anys i mig girant. Però l'actitud de Costello no és estranya: gravar discos ara és frustrant. Costa els mateixos diners i dedicació, i només et serveix com a promoció, no per arribar a final de mes.

Notícies relacionades

Josep Maria Mainat: "Canet Rock ha de reflectir la música d'aquí"

¿Val la pena?

Viurà un any a Anglaterra, a prop de Londres, on ja ha passat temporades altres vegades. Cada any hi vaig a passar l'estiu i així m'estalvio els petards de Sant Joan i l'espectacle lamentable dels homes en pantalons curts. Estaré ocupat: tinc dues propostes literàries, un llibre sobre les lletres d'Els Pets i una mena de guia personal de Londres, i com que hi plou molt, em quedaré a casa a escriure.

Coneixent una mica els britànics, ¿l'ha sorprès el 'brexit'? Sí i no. La insularitat la tenen molt arrelada i el seu europeisme mai ha sigut gaire convençut. Després hi ha unes polítiques de dretes que afecten la classe treballadora, i la precarietat, qui la nota més és qui conviu amb els immigrants. D'aquí en surt el caldo de cultiu per als partits demagogs i feixistes. Però la gent jove allà fa molts més anys que nosaltres que conviu amb la immigració i no té cap problema. És més cosa de la gent gran.