Un Sónar amb èpica

La música exploradora d'ahir es va fer sentir, i veure, ahir al Sónar a través de la figura de Jean-Michel Jarre i la seva odissea electrònica amb més de quatre dècades de recorregut. Innovació pretèrita amb accent popular: les cançons del seu clàssic 'Oxygène' (1976) van ser al seu dia, per a una generació, la via d'accés a la música de sintetitzadors. El músic de Lió va posar l'accent estel·lar a una jornada, que va incloure com a clímax una altra figura destacada, Anohni, nova identitat d'Antony. Aquest va marcar perfil polític al Sónar, com, hores abans, el Niño de Elche amb la seva aïrada actuació.

Jarre va oferir, en el seu debut al Sónar, una única actuació a Espanya emparada en els dos volums de la seva obra 'Electronica', que reuneix col·laboracions de variadíssim pelatge (de Pet Shop Boys a Edward Snowden), i en la seva obra clàssica, amb els 'hits d''Oxygène' en primer terme. Onatges electrònics que tant podien sintonitzar amb certs clímaxs new age com derivar en tràngols progressius. Una sessió que va arrencar amb material nou, 'Automatic part 2', no exempta de traços melancòlics, èxits d'una altra era, com la popular 'Oxygène part 2', per part d'un artista que no s'ha prodigat mai per les nostres terres (la del Sónar va ser la seva tercera actuació a Barcelona després de l'espectacular xou de l'Estadi Olímpic, el 1993, i el Liceu, el 2008). El retorn a un futur imaginat.

GIR RADICAL

L'altra vedet de la jornada va ser, entrada la nit, Anohni, nova identitat d'Antony després del seu canvi de concepte musical, ideològic i de gènere sexual. La cantant novaiorquesa, ara hem de referir-nos a ella en femení, conserva en el seu nou projecte els traços de tristesa metafísica d'obres anteriors, encara que aquest cop els destinataris estiguin més fora de la seva circumstància personal que dins: la pena de mort, l'espionatge d'Estat i les guerres del Pròxim Orient són el material líric dominant a 'Hopelessness', el fosc, emotiu, disc que va mostrar al Sónar.

Repàs intensiu i exclusiu, marcant distàncies amb la vida anterior de la cantant a Antony & The Johnsons, que Anohni va brindar en un concert d'estètica sòbria, fins i tot sinistra. Cantant cobert per una caputxa, com d'incògnit, va obrir amb el lament ecològic de 'Hopelessness' i va seguir amb '4 degrees' rumb a un material més electrònic que en el passat, subministrat de dramàtics 'tempos' ballables.

La politització va ser una clau de la jornada. Dramatitzada, en l'actuació d'Anohni, i estrident i explícita en la del Niño de Elche, que amb la seva nova proposta amb el col·lectiu audiovisual Los Volubre, 'En el nombre de', dobla l'aposta respecte a aquell 'Raverdial' de l'any passat amb una denúncia de la impermeabilitat de les fronteres del Primer Món. Imatges de la reixa de Melilla, policies gasant immigrants africans, refugiats als Balcans, barcasses superpoblades que s'enfonsen a les mateixes aigües que solquen iots de luxe, pintades de 'Keep Britain white'.

CONTRA L'ORDRE MUNDIAL

Bases sonores electroguerrilleres, el brunzit rural d'una viola de roda tocada en directe i el Niño, Francisco Contreras, alternant consignes i cante jondo amb tota severitat. De la crítica a l'ordre mundial, coronada amb imatges d'un cementiri, a un cant a l'amor transgènere que va acabar amb el públic ballant al SonarComplex. Connexió popular indiscutible, i certes dosis d'efectisme.

Notícies relacionades

10 pel·lícules d’estrena en plataformes que no et pots perdre al maig

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

En un signe estètic molt diferent, gran recital de John Grant a partir de la seva última obra, 'Grey tickles, black preassure'. El cantant i pianista de Michigan, exmembre de The Czars, va connectar el Sónar amb una tradició 'singer-songwriter' expandida amb un heterodox sentit del ritme i ingredients electrònics. Posant-se solemne a 'It doesn't matter to him', assegut al teclat i allargant amb èmfasi el tram final, i adoptant un to vocal sarcàstic en la cadència 'funky' de 'Snug slacks'. Repertori que va posar el focus en la composició per sobre de l'experimentació.

Hi va haver, per exemple, l'aparatós techno germànic de Jacob Korn, fidel a una tradició, el festí amb denominació d'origen a Detroit oficiat per Mike Banks sota la marca Underground Resistence, o els voluptuosos rapejats 'old school' del britànic Roots Manuva, amb suavitat i sentit del drama, apuntalats en un discjòquei i un bateria. Altres perfils d'un Sónar que culmina aquest dissabte la seva 23a edició.