L’Exèrcit ensinistra en tàctiques de combat l’elit de la defensa ucraïnesa a Girona

Parapetats entre pedres i ginesta, en un turó sargit per trinxeres, el sergent Joan Prat ha distribuït els seus nou soldats, tots diferenciats per trossos de cinta vermella d’embalar en els cascos. Aquest matí els toca fer de ‘sparring’, seran l’enemic en un paratge empordanès que s’assembla poc al Donbass o Zaporíjia. Hi ha muntanya baixa, terreny sec i rocós, aire fresc, llum cristal·lina de primavera i un horitzó nítid. Els defensors del turó rebran una onada d’ucraïnesos la sigil·losa proximitat dels quals tarden a percebre, fins que trenca el silenci del camp una granada antitanc, enrenou d’ocells i insectes, branques que s’agiten, un cor de trets de fusell, ordres cridades «davay» i carreres d’homes i dones amb cinta blava als cascos, atacant costa amunt la posició entre fum i la posició entre fum i detonacions.

Només dura minuts la batalla. S’ha mantingut la proporció de tres que ataquen per cada un que defensa. Costa distingir en aquest assaig de la guerra a 4.000 quilòmetres del front els tryzub daurats sobre fons blau que porten a les espatlles els ucraïnesos, i les bandes vermelles i grogues espanyoles dels instructors que corren amb ells. Tot és una coreografia vertiginosa.

La repeteixen una vegada i una altra durant mes i mig 39 homes i vuit dones, la XI rotació del mòdul Squad Commander de l’EUMAM, o sigui, l’ensinistrament de líders de pilot en el programa europeu de formació de combatents ucraïnesos.

L’encarregat és el regiment Barcelona 63 de l’Exèrcit, amb seu a la caserna barcelonina del Bruc. En el camp de maniobres de la base de Sant Climent Sescebes (Girona) porten a terme un treball crucial de l’ajuda militar al país envaït per Rússia: han format ja 500 líders de pilot, un equivalent al suboficial; a l’esquelet de qualsevol exèrcit OTAN, una vèrtebra insubstituïble.

Supervivents

Es veu els ucraïnesos formar una variada tribu a l’inici de l’exercici matinal, arremolinats al costat dels vehicles tàctics Vamtac que els portaran per la muntanya des de Bravo Papa, la base de partida – que en la guerra real estaria a 50 quilòmetres, fora de perill d’artilleria i drons petits, fins aLima Papa, el punt d’inici de l’atac, en la suposada primera línia.

Els alumnes que arriben a la base General Álvarez de Castro de Sant Climent són combatents que han sobreviscut amb perícia en el dantesc front ucraïnès. No es tracta de reclutes com els que arriben a l’Acadèmia d’Infanteria a Toledo a aprendre a disparar: Ucraïna envia al Regiment Barcelona 63 una selecció de soldats que en la guerra destaca amb sang freda, autoritat i intel·ligència, artífexs de la resistència davant les massives i suïcides onades amb què l’exèrcit rus mira d’esgotar el seu oponent.

De 73.000 soldats ucraïnesos que han instruït els exèrcits europeus, els 500 que ha format el Barcelona 63 manen 5.000 més en punts clau del front. Els que passen per l’Empordà no són membres de tropes especials, ni paracaigudistes, ni boines verdes, però sí part de l’elit al front; són militars comuns, i civils, professors, xofers, comerciants militaritzats per la tribulació que travessa el seu país. Porten més de dos anys mostrant això que els seus ensinistradors anomenen «voluntat de vèncer», una condició difícil de descriure.

Judici crític

«Estar amb ells és un xut d’energia – explica el capità José Francisco Quijano, cap del mòdul de formació–. Els veus plens de patriotisme i voluntat de vèncer...»

Quan acaba la simulació del combat, barbuts rossos i sonrosats, esbufegant encara, es desposseeixen del casc traient al sol els seus cabells molls per la suor, es deixen anar l’armilla antifragments, baixen el musell del fusell HK, que algun acaricia distretament com un cadell.

És el moment del «judici crític». Drets, entorn dels instructors i la intèrpret, es repassa l’ocorregut: «He vist molts menys errors que ahir», els diu el tinent Fabián Alcalá, colombià d’origen que fa 20 anys que està en el regiment. «He sentit menys ordres, senyal que tothom va sabent què ha de fer», intervé Joan Prat, de 29 anys, barceloní del Poble Nou.

És una posada en comú. Es congratulen els instructors que els ucraïnesos aprenen detalls com atacar per un sol flanc, i no per dos, com de vegades fan al front exposant-se al foc amic.

Aquesta vegada els drons d’observació, que ja són l’avançada de qualsevol unitat militar, van tardar a funcionar. «Porteu-los des d’un altre punt, perquè si l’enemic els veu ascendir a sobre vostre ja sap la vostra posició», els aconsella un instructor. «De vegades els fem enlairar des de més lluny», respon una de les alumnes, que ha estat manejant el robot volador després d’un talús, quan el sol ja havia sortit del tot.

S’ataca aviat

A Sant Climent Sescebes, la jornada comença per als ucraïnesos a les 7. A primera hora formen amb els espanyols en una esplanada per hissar bandera. Hi ha en la cerimònia un minut de descobrir-se i callar, en record dels seus companys morts en la guerra. Al final un espanyol crida «Slava Ukraini» (Gloria a Ucraïna), un ucraïnès respon «viva Espanya» i es trenca la formació.

Tot comença aviat. «En la guerra s’ataca a trenc d’alba, quan el personal està més cansat i de nit s’han pogut fer aproximacions poc visibles», comenta Quijano.

Formar líders de pilot és de vegades estudiar normes de sentit comú en què no reparaven els combatents. Per exemple, que cadascú porti el seu kit sanitari penjat a la mateixa part de l’uniforme, de manera que, si li arriben i cau, el company no hagi d’anar a la recercadel torniquet, «el del ferit, no el teu –aclareix el capità –, perquè, si li poses el teu i després et toquen a tu, ¿amb què pares la teva hemorràgia?».

Parla del TC3, el Tactical Combat Casualties Care, rudiments d’atenció sanitària en zona de xoc. «Nosaltres no abandonem el ferit», adverteix el capità. Si un company és tocat, «el primer és apartar-lo de la zona batuda, però alhora respondre al foc...».

Soldatets de plàstic

Venir a l’Empordà és per als ucraïnesos guanyar el tresor d’uns dies de calma. «Saben que hauran de tornar al front, però aquí poden instruir-se sense témer que els caigui un míssil a sobre», creu Quijano. El cap del mòdul de formació és natural de San Fernando (Cadis). Als seus 30 anys se’l veu còmode a la base gironina, al capdavant de la qual fins al moment és la missió més internacional i transcendent de la seva carrera.

- Capità, ¿en què consisteix la dot de comandament?

- Sobretot a donar exemple. Aquí no és tot ‘salta i dispara’. Ser cap també és saber parar, controlar què passa, saber el lloc de cadascú i decidir.

«Aquí se’ls ensenya planejament sobretot, i a tenir en compte el terreny, estudiar l’enemic, manejar mapes de paper si no hi ha GPS, demanar suport de foc, obrir bretxa, i després obrir sector...», explicaun tinent instructor, i Quijano completa: «I repetir fins que surti bé. Repetir, repetir, repetir... Memòria muscular».

Abans de tot els ucraïnesos s’han ajuntat entorn d’un quadrat a terra. El «caixó de sorra» és una maqueta de la zona que atacaran, modelada a la terra per simular fondal fondalades i elevacions. Col·loquen trossos d’herba i pals per representar zones boscoses, i tancs de plàstic i soldadets de joguina. Sobre la maqueta, el líder explica al Bravo Papa per on avançarà el pilot d’atac, on col·locarà el de suport, des d’on batran la posició els Vamtac amb les metralladores que porten al sostre, i per on obriran la bretxa per superar els seus defensors.

En el calaix de sorra es tracta de respondre a les quatre preguntes d’un pla tàctic de combat: on, per on, com i quan.

Nova Sarajevo

La formació de Squad Commander s’adoba amb màximes de caserna, això que «la suor en la instrucció estalvia sang en el combat», o el lema «un pla no és res, però el planejament ho és tot».

Els aprenents no són necessàriament atletes. Pel quarter del Bruc ha passat «el coix», combatent destacat malgrat que necessita bastó, a qui no oblida el cap del regiment, el coronel Pedro Valdés: «Nosaltres els ensenyem, però ells ens donen també lliçons a nosaltres».

És el cas del Leopold, professional de la Guàrdia Nacional ucraïnesa. Va ser dels primers mobilitzats. Manejant una metralladora va participar en l’improvisat i descomunal esforç de detenció de l’avanç rus sobre Kíiv el febrer del 22. Una explosió pròxima el va deixar sense sentit de l’equilibri Des d’aleshores no pot lluitar dret. Estirat, amb la panxa a terra, s’ha ensinistrat a Girona.

Per al coronel Valdés, la principal lliçó que recull el regiment dels seus alumnes ucraïnesos «és el seu patriotisme. Tenen una consciència molt forta de pertinença a Europa i de germandat com a europeus. Ens fan sentir-nos part d’una realitat que és Europa. A través d’aquests militars ucraïnesos entenem la defensa de la seva llibertat política, de la seva sobirania com a espai de dignitat, malgrat el preu en vides extraordinari que li implica Ucraïna».

Encaixada de mans

Es fa fosc quan el cap del Regiment Barcelona 63 parla al seu despatx del recinte historicista del Bruc, d’arquitectura premiada a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. La llum que penetra per la finestra rebota encara en la seda blanca de la vella bandera coronela del regiment, amb la creu de Santa Eulàlia i l’escut de la ciutat.

Pedro Valdés veu a l’encàrrec europeu que ha rebut el seu regiment una transcendència catalana. Ho insereix en l’estela «de la tasca que Vicens Vives li atribuïa a Catalunya, de nexe de l’hispànic amb Europa», explica. I recorda que Pasqual Maragall, sent alcalde en plena guerra dels Balcans, «va remarcar el compromís solidari de Barcelona amb Europa anomenant Sarajevo el districte 11 d’aquesta ciutat...»

El coronel treu d’un calaix un llautó rodó, més gran que una vora, que porta l’escut del regiment Barcelona 63, la creu de Sant Jordi, les quatre barres, una corona i el lema: «Pels seus fets el coneixereu».

Valdés entrega aquesta moneda a alumnes ucraïnesos que, després de la formació, han de tornar al front. És la seva manera de dir-los adeu. Els estreny la mà, com a qualsevol, només que a la palma porta la mètopa circular, regal que passa a la mà de l’ucraïnès. «Si ens tornem a veure l’haurà de portar a sobre; si no, paga ell les cerveses», diu fent broma.

No resulta fàcil distingir per capacitat uns d’altres alumnes. Són gent bregada en tres anys de guerra, viva a base de perícia i sort en el combat, i a la qual en els exercicis se la veu evolucionada travessada pel mateix propòsit, uns grossos esbufegant, d’altres canosos, d’altres joves fornits, una d’elles parapetada amb el fusell entre mans i una flor groga sortint-li d’una butxaca.

«Se’ls veu alleujats en la visita cultural dels dilluns, la descompressió», explica Quijano. Parla voletejant el cafè a la cantina de la base, sobre la qual regnen les banderes d’Espanya i Ucraïna i una televisió amb la tertúlia d’un matinal. Els militars consumeixen i recullen després els vasos, deixant les taules netes.

Notícies relacionades

Rato al·lega al Suprem que els correus de Montoro acrediten que la investigació del seu patrimoni «tenia un fonament polític»

El PSC i els Comuns pressionen per la reducció de la jornada i ERC reclama un salari mínim català

Si hi ha confidències, porten els ucraïnesos a Sant Climent tota la seva pena. Un cap ha ensenyat als espanyols la foto de la seva filla de vuit anys; fa mesos que no pot anar al col·le pels continus bombardejos russos. Ara fa els deures a casa, vestida amb l’armilla i el casc del pare, per si cau a prop alguna bomba.

Alguns, en els primers dies de guerra només eren civils sense armes, que es preparaven als seus barris per rebre els blindats russos amb còctels Molotov. A la sala històrica del Regiment, en un racó dedicat a EUMAM, un oficial del Barcelona 63 ha deixat escrit: «Lluiten com a herois perquè estimen el que deixen enrere».