Xavier Cugat és llegenda

El primer que a un li passa pel cap –abans fins i tot d’acabar de veure Sexe, maraques i chihuahues, potser, de fet, als 10 minuts de metratge– és: ¿Per què no s’ha fet abans aquest documental? ¿O per què, entre tants biopics musicals com es roden, cap és sobre Xavier Cugat? «Aquí, per descomptat, hi ha una sèrie», diu el director Diego Mas Trelles, que abans va rodar documentals sobre fars (Pharos, sentinelles de la mer) i sobre dones que van lluitar per la independència dels seus països (Mujeres en armas). A l’espera del despertar dels executius de HBO, està bé endinsar-se en alguna sala aquest cap de setmana per veure la pel·lícula de Mas Trelles, recopilació no lineal d’impagable material d’arxiu i entrevistes amb admiradors o coneixedors del personatge.

    Nascut, segons sembla, en la primera hora del primer dia del segle XX, Xavier Cugat va arribar a Amèrica de molt petit (quatre o cinc anys) amb la seva família. La idea era anar a Mèxic, però van acabar a l’Havana, on el seu pare va trobar feina i ell va aprendre a tocar el violí i va posar música a cintes mudes en un cine. El 1915 es va mudar als Estats Units, on va arribar a estudiar amb el director artístic del Carnegie Hall i va acabar de convertir-se en un violinista estel·lar.

    Però l’acció de Sexe, maraques i chihuahues arrenca realment amb l’aparició del Cugat que tots coneixem, no el violinista consagrat, sinó el músic i director d’orquestra (i gran caricaturista) decidit a fer ballar Hollywood amb ritmes tropicals. La seva influència sobre, per exemple, el jazz llatí, ha sigut enorme, però la pel·lícula no es concentra tant en el seu llegat sonor com en l’exuberància del personatge: la seva capacitat per vendre’s a si mateix, les seves dubtoses amistats amb la màfia, la seva habilitat per estar en el moment just en el lloc adequat i les seves dones sempre joves i belles (de la cantant Rita Montaner a Charo).

    Cugat va ser bastant sincer respecte a les seves intencions. Per exemple, en el documental se li sent dir això sobre els diners: «Jo no sóc hipòcrita. Els diners m’agraden. N’hi ha molts que col·leccionen automòbils vells, i altres col·leccionen segells, i altres col·leccionen quadros… A mi m’agrada col·leccionar diners. Fins i tot els diners japonesos m’agraden. Els iens japonès [sic] són molt simpàtics».

    També parla de les seves esposes a les quals llançava a la fama: «M’he casat cinc vegades i amb noies a qui he presentat en el meu espectacle com la vedet. Elles es van aprofitar de mi, però jo em vaig aprofitar d’elles». Els guionistes de la hipotètica sèrie de HBO només haurien d’aprofitar les seves entrevistes per elaborar diàlegs d’aquells que generen mems.

INFINITAT D’HISTÒRIES/ No va ser fàcil reunir tot el que apareix al film, ni en un sentit sonor ni visual. «En el cas de les cançons –explica Mas Trelles– pot costar molt trobar els drets. No se sap què ha sigut de molts autors. Per sort, Cugat va gravar infinitat de coses i hi havia on escollir». En el cas de les imatges, moltes van aparèixer per atzar: «Recordo que vam demanar material dels primers casinos i en unes imatges sense identificar va aparèixer la inauguració del Flamingo de Las Vegas, amb Cugat anunciat. Això va ser un miracle».

Notícies relacionades

'Sexe, maraques i chihuahues': Xavier Cugat, el rei del Coconut Groove

The King of Rhumba era un català

    Pel camí, Mas Trelles va descobrir infinitat d’històries. Moltes d’elles estan a la pel·lícula i no les comptarem; altres ni tan sols hi han cabut. Són massa. «No sabia que l’havien intentat segrestar a Colòmbia, per exemple. Hi ha infinites anècdotes recollides en paper». Moltes d’elles deuen haver sigut llegides per l’escriptor Jordi Puntí, que va investigar sobre Cugat a Nova York per escriure una obra inspirada en ell. Mas Trelles diu que té moltes ganes de llegir-la.

    Puntí no apareix en la pel·lícula, encara que deu ser l’home que més sap sobre Cugat ara mateix. Sí que hi apareix gent de la música i l’espectacle com Chucho Valdés i Javier Gurruchaga, historiadors del cine com Jesús García de Dueñas i Román Gubern, i Isabel Coixet, essencialment «perquè sabia que Cugat havia sigut una figura molt important per al seu pare. A més, ella és un altre exemple de catalana coneguda a Hollywood».