Anar al contingut

UN GUARDÓ QUE, FINS ARA, NOMÉS HAVIA ACONSEGUIT BUÑUEL EN LA CATEGORIA MÀXIMA

Juanjo Giménez, el militant del curtmetratge

"Prefereixo fer curts: es pot experimentar més, no sents tanta pressió", assegura el director barceloní, Palma d'Or a Cannes per 'Timecode'

Julián García

Juanjo Giménez, el militant del curtmetratge

JOSEP GARCIA

Fins diumenge, Luis Buñuel era l’únic cineasta espanyol llorejat amb la Palma d’Or a Cannes, que va conquistar en un ja remot 1961 amb Viridiana. Legítimament eufòric, Juanjo Giménez (Barcelona, 1963) va voler recordar el geni de Calanda en el seu discurs d’agraïment després d’haver guanyat la Palma d’Or al millor curtmetratge per Timecode. «Tu tens la Palma d’Or gran i jo la petita, ¡que encara és més fotuda de guanyar!», va exclamar el director català, diploma en mà, entre l’ovació del públic. Giménez sabia bé a què es referia: el seu curt va ser el vencedor d’entre 10 finalistes elegits d’una llista inicial de més de 5.000 títols. «Concretament, 5.008. Rècord de curts de la història de Cannes. Em sembla que era més difícil arribar a la final que guanyar-la…», explica  a l’arribar a Barcelona, en estat encara de certa levitació.
    «He dormit més aviat poc. Me n’anava al llit a les quatre del matí». Va assistir al tradicional sopar dels guanyadors, a la platja de la Croisette. I, abans d’apagar la llum, va tenir temps de veure per televisió un ràpid resum amb els gols de la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Sevilla. «Sóc culer a mort, soci des dels 2 anys, i és la primera final en la meva vida que no puc veure, però, en fi, el premi de Cannes valia la pena», somriu.
«Com un cineasta més»
«Tot ha sigut molt intens. La reacció del públic ha sigut molt bona, però això tampoc volia dir res, el jurat al final va a la seva... Els 10 finalistes feia cinc dies que estàvem enclaustrats a Cannes amb projeccions, entrevistes, en un ambient de competició excitant, però també una mica malsà», reconeix el cineasta, que es defineix com un «militant» del curt. «No responc al perfil típic del curtmetratgista que comença i fa el salt al llarg. Ja he fet llargs [el primer, Nos hacemos falta (Tilt), el 2001] i, la veritat, prefereixo fer curts: s’hi pot experimentar més, no sents tanta pressió. És més, el meu següent projecte serà un curt, i passi el que passi amb Timecode, això segueix en marxa», relata, molt content no només pel fabulós premi, sinó pel fet d’haver-se pogut sentir «un cineasta més» durant el festival: «Em sembla meravellós que Cannes no separi els curtmetratges dels seus germans grans i els deixi en guetos. N’hauríem d’aprendre». 
    Timecode és el setè curt de la seva llarga carrera. S’hi relata l’especial relació que mantenen dos vigilants de seguretat d’un pàrquing (els ballarins Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini) durant les seves respectives jornades laborals. Quinze minuts de misteri i poesia en forma de dansa; fascinants, imprevisibles, dels quals Giménez voldria explicar al mínim possible: «Voldria mantenir la sorpresa, però és una batalla perduda. Ja et pots imaginar que alguna cosa de dansa hi haurà si els protagonista són dues estrelles de la dansa…». 
Escola de Cinema de Reus
¿I d’on va sorgir la idea? «Jo treballava en una multinacional. Alguns dies tenia molt de temps lliure per escriure guions. Una companya els va descobrir i va fer ús d’aquesta informació de forma no gaire lleial. El que passa al curt és com m’hauria agradat a mi que hagués passat…». La idea, doncs, existia, fins que li va arribar una proposta dels seus alumnes de l’Escola de Cinema de Reus: «Cada any fan un curt de final de curs. Els vaig presentar la idea i els va agradar. Timecode és un treball de la meva productora, Nadir Films, en col·laboració amb l’escola. ¡Imagina’t com estan els nois amb el premi!».
    Giménez, d’aparença assossegada però vocació mental multitasques, no només es dedica a l’audiovisual. «Treballo fora del sector per guanyar-me la vida. Abans potser sí, però ara és complicat aixecar projectes i viure d’això. Sóc economista, programador i consultor informàtic, i ara treballo a temps parcial com a consultor... Prefereixo fer codis i programar, i després si tinc temps dedicar-me a les meves pel·lícules, a les meves idees. No m’agrada treballar per encàrrec», explica aquest fan declarat, sense arribar a la mitomania, de Jim Jarmusch. «El meu cine, en algun moment, intentava trobar aquell camí, però bé».

0 Comentaris
cargando