Silvio Rodríguez, l'emoció perfecta

És el símbol més gran de la cançó cubana revolucionària, però gran part de la seva obra reposa en el territori sentimental, i aquí tenim el seu últim disc, 'Amoríos', integrat per cançons compostes entre el 1967 i 1980 que no havia arribat a gravar. Silvio Rodríguez sembla haver deixat enrere els seus dies més fèrtils, però no les seves aptituds per portar a terme recitals gairebé sublims com el que va consumar aquest diumenge al Palau Sant Jordi.

A Barcelona no actuava des de feia nou anys, quan va omplir dues nits el BTM. Aquesta vegada, el Sant Jordi només va registrar mitja entrada. Aquest local disposa d'un aforament molt superior a la capacitat de convocatòria actual del cantautor cubà, però potser era l'única opció ja que, després de la recent indisposició del Palau Olímpic de Badalona, no tenim cap altre recinte cobert més adequat a les seves necessitats. Com el 2007, el va acompanyar el trio Trovarroco, ampliat ara amb els músics que l'acompanyen a 'Amoríos' i la flautista i clarinetista Niurka González, la seva dona.

A TRAVÉS DE LA DISTÀNCIA

Aquest Sant Jordi una mica desangelat no era el millor aliat per sentir-nos a prop del seu món de confessions i subtils traços pictòrics, però a través de la distància i del ciment va ser possible colar-nos entre les estrofes i delicades harmonitzacions de peces com 'Una canción de amor esta noche', que va obrir el recital. Hi havia pantalla de vídeo, però gairebé era més eficaç tancar els ulls i percebre d'una manera directa la veu del trobador, expressiva i fina, i els elaborats arranjaments instrumentals, acadèmics i populars, amb noblesa i arrels, movent-se de la cançó preciosista al dinamisme de la rumba cubana.

La primera meitat del recital la van dominar aquests 'Amoríos' fets públics el desembre passat ("a Cuba; diuen que aquí sortirà al maig", va apuntar, obviant que el disc està disponible en les plataformes digitals). Costa d'entendre que aquest material hagi estat descartat durant tants anys. Els honors més gran van ser per al cicle de quatre cançons al voltant d''Aceite de mujer con sombrero'. Aquesta mateixa va ser la més aplaudida perquè el cantautor l'havia inclòs en el seu segon disc, 'Al final de este viaje', gravat a Madrid el 1978 per un segell capital en la cançó i la trova, Movieplay. Versió, aquella, més despullada, a veu i guitarra.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes de gastronomia

El museu de George Lucas, ¿un homenatge al seu propi ego?

Els músics es van quedar sols per abordar una peça instrumental convertida en 'Mi veneración', del pioner del son Miguel Matamoros, i Silvio Rodríguez va reaparèixer disposat a retrocedir en el temps, fins a 'La maza', que va dedicar a Ana Belén Montes, nord-americana que compleix presidi al seu país acusada de conspiració al servei del castrisme. "Per als cubans és una benefactora, no una espia", va ironitzar el cantautor.

D'aquí a una peça una mica més llunyana, 'Sueño con serpientes', sempre misteriosa, i a un tram de bisos que va deparar altres clàssics, 'Ojalá', un 'Unicornio' que crèiem silenciat en aquesta gira i 'Pequeña serenata diürna', tancant una sessió que va posar el perfeccionisme al servei de la més genuïna emoció.